Els meus pares s’han encarregat, des de ben xicotet, de fer-me comprendre que la suma de xicotets canvis quantitatius, insignificants i ocults, acaben per convertir-se en un gran canvi qualitatiu que pot afectar i afecta al conjunt de les nostres vides, individuals i col·lectives.

Potser per aquest motiu manifeste certa obsessió pels xicotets detalls, pel més invisible del quotidià. Assumisc amb descaradura que tot el que fem, des del més trivial fins al més rellevant, respon a pensaments previs, qüestions ideològiques, prejudicis o idees, completes o incompletes, instal·lades en la nostra psique. La manera de lligar-me les sabatilles respon, supose, a un compendi de significats la comprensió dels quals em resulta desbordant. Pele els alls amb una mecànica concreta i necessite que el llom dels llibres estiga perfectament alineat amb la prestatgeria que els conté.

Tot el que fem i no fem, allò que pensem i no pensem, el que diem i no diem, en conjunt, és el que som. La qualitat està en una equació quantitativa particular.

Ara bé, què ocorre quan el concepte de quantitat també pateix canvis? Què ocorre quan l’excés d’alguna cosa impedeix comprehendre aquella cosa? Què ocorre quan aquella cosa mai s’acaba?

Recentment vaig veure a una persona emplenar una caixa de barretes energètiques. Aquella caixa, en origen, ja contenia una gran quantitat de producte però no el suficient com per a evitar la por —o el pànic— per la possibilitat que s’esgotara. Vaig pensar llavors en els reposadors d’un supermercat que s’encarreguen de proveir contínuament les prestatgeries. L’out of stock està prohibit dins del sistema capitalista. No disposar d’un ítem desitjat en el moment oportú s’ha convertit en una tragèdia. No existeix temps per a l’espera, per a l’assossec, per a la imaginació i la improvisació. La immediatesa ja no té només forma d’imatge en Instagram, també existeix en el món tangible. Tot està abarrotat de suggeriments i estímuls que col·lapsen la nostra atenció, també mercantilitzada.

Em vaig preguntar, després, si existeix una estètica de la infinitut que aconseguisca aquest horror vacui modern o postmodern. La possibilitat de sentir i experimentar que alguna cosa s’acaba no és una variable possible quan interessa que tot perdure per a evitar la preocupació, la consumació de les nostres responsabilitats i el respecte pel que ja s’ha hagut.

Aquesta estètica, crec, és un altre salt qualitatiu. La història es repeteix.