Il·lustrar la portada del suplement especial que el Periódico Mediterráneo publica per les festes de la Magdalena s’ha convertit en tot un reconeixement per als artistes de Castelló. Aquest any 2019, la signatura triada per a dur a terme aquest «repte» és la de la castellonenca María Griñó. Amb ella parlem sobre els seus inicis, el seu procés creatiu i també, és clar, per les festes fundacionals que viu cada any intensament.

—Quan ets conscient o creus que pots dedicar-te al món de l’art?

—La veritat és que tampoc fa molt de temps. Vaig començar a pintar gairebé com una necessitat. Quan el meu pare va faltar, ma mare em va donar tots els seus llenços i pintures i em va dir que fes amb ells el que volgués. Pot ser que aquest fos el moment en què decidís centrar els meus esforços i il·lusió en això. Vaig anar fent cosetes i li ho ensenyava a alguns amics que em donaven el seu parer. Tots em deien que el que jo feia era diferent. Aquesta va ser una de les claus per a emprendre aquest camí, perquè, si et sóc sincera, mai va ser la meua intenció dedicar-me a la pintura.

—Has arribat a crear una obra perfectament recognoscible.

—El meu treball com a dissenyadora, realitzant també dibuixos animats, m’ha permès tenir certes eines. Així que, quan vaig començar a pintar, encara que mai abans ho havia fet, tenia certes nocions i la creativitat necessària per a això. Això sí, mai se m’hauria passat pel cap, en venir del camp del disseny gràfic, fer retrats o pintar paisatges, perquè no estava acostumada a això. És per aquesta raó per la qual sempre dic que més que una pintora em considero una «dissenyadora de quadres». No em veig en l’àmbit de la pintura clàssica ni tinc la tècnica que pot tenir un pintor realista. El meu és una cosa gràfica i personal.

—Certament, les teues obres tenen una factura pròxima al món del cartellisme, amb una dimensió molt plana i una gamma cromàtica potent.

—Des que sóc molt jove he estat fan dels còmics, tant de l’americà com de l’espanyol, i això m’ha influït bastant en això. M’hauria encantat dedicar-me a això, però reconec que no tenia el talent per fer-ho, perquè s’ha de tenir una visió més cinematogràfica que jo no tinc. També haig de confessar-te que si hagués nascut anys més tard a la meua data de naixement pot ser que ara em dediqués al món del tatuatge, que és una cosa que m’apassiona, però per edat i per tot estic fora d’aquest àmbit —riu—.

—La qüestió és que no et «vas rendir» i vas buscar la teua pròpia personalitat en l’àmbit artístic fins a convertir-te en un dels noms més coneguts.

—Pensa que en venir del disseny gràfic, al no tenir en els meus inicis els mateixos recursos que existeixen ara, un havia de donar-li voltes a tot per a crear allò que tenies en ment i que fóra, a més, «original». Sempre havíem de pensar fer coses que els altres no fessin, perquè per a això ja estaven els altres, clar. Llavors, quan vaig començar a pintar, el meu concepte va ser aquest mateix. Em vaig dir a mi mateixa: «Haig de ser una altra cosa, buscar el meu camí». Això és el que sempre he estat buscant, alguna cosa que m’identifiqués, una mica de concepte, de simbologia, creativitat sobretot...

—I la figura de la dona, molt present en tota la teua obra, no?

—Certament, quan vaig començar en la pintura pintava moltes dones i un dia em vaig adonar que tot allò que estava pintant eren, en realitat, les meues frustracions. Per exemple, vaig començar a estudiar en el conservatori perquè m’apassiona la música, però no tenia la destresa suficient ni l’oïda per a això; no obstant això, moltes de les dones que pinto sostenen a les seues mans instruments musicals.

Tot el que jo no he pogut arribar a ser, ho he reflectit en la meua obra. Òbviament, amb el temps evoluciones i afegeixes altres elements i sabers. La meua obra avui dia no és tan personal com al principi, en el sentit de reflectir la meua intimitat, part del meu jo.

—Virant el rumb de la conversa, no puc evitar preguntar-te pel fet que siguis l’autora de l’obra que il·lustra la portada de l’especial de Magdalena de ‘Mediterráneo’. Com va ser allò? Què significa per a tu?

—Quan em van cridar, abans que acabessin la seua proposta ja havia dit que sí. Clar que sí. Em va fer moltíssima il·lusió perquè Mediterráneo és el periòdic de Castelló, i això té un valor afegit. Amb la trajectòria del diari, i al ser d’aquí, encara em va fer més il·lusió.

—La simbologia que has utilitzat és pròpia de la Magdalena. No sé si preguntar-te si vius intensament la setmana de festes.

—Sí, sí, clar que sí. No fallo mai. Hi ha esdeveniments als quals un no pot faltar: la mascletà del primer dissabte de festes, la inauguració del Mesón del Vi, el pregó i la Romeria. I si un no està cansat amb tot l’enrenou d’aquest primer cap de setmana, cal veure l’encesa de gaiatas.