Si hagués de definir la literatura de Teju Cole, diria que és exploració. A través de la seua escriptura explora la seua pròpia identitat alhora que explora els paisatges d’aquelles ciutats que l’han marcat: Nova York i Lagos. Així mateix, en aquest procés de reconeixement o recerca, l’autor d’obres com Ciudad abierta o Cada día es del ladrón (ambdues publicades en Acantilado) persegueix un altre propòsit molt més gran, i més complex, com és intentar comprendre el propi comportament humà, i ho fa amb subtilesa i un desplegament de coneixements que demostren el seu interès per la realitat en què vivim.
Teju Cole és un ésser preocupat que es troba en una cruïlla de cultures, ideals i sentiments. Lluny d’acovardir-se davant aquestes circumstàncies, la seua curiositat per captar i entendre l’estranyesa d’aquest món l’han convertit en un observador nat, capaç d’analitzar amb rigor les circumstàncies de la seua contemporaneïtat. En les seues dues novel·les aquesta capacitat d’observació és clara i directa, tot i que se’ns presenti d’una manera subtil, gairebé imperceptible, gràcies a una prosa i un llenguatge depurat que ens dóna a entendre que posseeix una formació àmplia, rica en matisos i influències. Amb això vull remarcar que Cole és un d’aquells éssers inquiets que busca, per sobre de tot, interpretar els mecanismes d’acció i representació existents avui. En altres paraules, qui o què som i per què fem el que fem? Quin paper exercim? Quin valor li concedim a qüestions fonamentals com la llibertat i l’enteniment? Quina importància té la raça avui? I un llarg etcètera.
Cole és un investigador nat en qüestions que li pertoquen, com la pròpia escriptura, la fotografia o la història de l’art. Si en les seues dues novel·les destacava aquesta figura del narrador caminant, aquesta espècie de flâneur que reflexiona sobre la idiosincràsia pròpia d’una ciutat (sigui Nova York o Lagos), en el seu llibre d’assajos flâneurCosas conocidas y extrañas. En aquest compendi de textos ens trobem amb breus exercicis d’introspecció sobre literatura, fotografia i política, sobre alguns llocs que ha recorregut i en què ha viscut experiències que li han marcat. Sense voler ser, com bé afirma ell mateix en el seu pròleg, «un intent de fer una relació sistemàtica de tots els meus interessos». Què vol dir amb això? El mateix Cole contesta: «Hi ha un altre llibre possible que inclou el que no apareix en aquest. En aquest llibre ocupen l’escenari altres costums, es registren altres vivències desconegudes, i els acudits s’expliquen fins al final».
Dividit en quatre parts («Cosas leídas»; «Cosas vistas»; «Estar allí» y «Epílogo»), al llarg d’aquests assajos, opinions o cabòries deambulen personatges com James Baldwin, V. S. Naipaul, Dereck Walcott, Tomas Tranströmer, Saul Leiter, John Berger, Wangechi Mutu, Gueorgui Pinkhassov... Reconec que tots els escrits m’interessen, però sento debilitat per les crítiques que aboca sobre l’art fotogràfic, sobre la imatge, interrogant-se sobre allò que no veiem a priori, allò que és real però que no arribem a veure o allò que ficcionem de la pròpia realitat a través d’una càmera. Per Teju Cole, la realitat és molt més que allò que veiem, i a través dels treballs de nombrosos autors, com els citats Leiter, Mutu o Pinkhassov, així com els de Howard French, Alex Webb, Roy DeCarava o Glenna Gordon, per citar només alguns dels noms que apareixen en aquestes pàgines impregnades de sapiència i erudició, ho deixa ben clar.
Al llarg d’aquest lúcid i per a mi interessantíssim llibre, en diversos dels assajos que hi apareixen, hi ha una altra qüestió fonamental per conèixer a Teju Cole, un dubte o, més aviat, una por que té com a gran protagonista la negritud, és a dir, del que significa ser negre en el món actual, o ser negre en llocs marcats per importants conflictes racials. Davant d’això, Cole ha deixat clar en més d’una ocasió que ell prefereix veure’s com un ciutadà del món. Vist el vist, o més ben llegit, ningú dubta d’aquesta condició que s’ha guanyat per dret propi. Magistral.
