No recordo qui va dir que, igual que Don Quixot, «jo veig en el meu món el món que necessito veure». No recordo qui va dir tal cosa, però no li faltava raó. Jo veig en el meu món un món d’art, música i literatura, el veig i ho sento, perquè és aquest un món del sensible, ple d’emocions que impregnen les nostres idees i conformen el nostre pensament, tot i que aquest «pensament» s’hagi transformat ara en una terra estranya i hostil per culpa de la incongruència i les falses esperances que aquells que es diuen a si mateixos líders del món lliure ens brinden dia rere dia rere dia. Però vet aquí que aquest «pensament» corromput pot alliberar-se encara d’aquest jou, encara està a temps.
Alguns diuen que les arts i les lletres no importen de veritat. El món seguirà girant sense elles, i nosaltres, que no som gran cosa, no ens lamentarem per aquesta pèrdua. No obstant això, de vegades, de sobte, se’ns concedeix la gràcia de creure que sí, que importen moltíssim. En el seu llibre Lo que no quise decir (Salamandra), Sándor Márai escriu: «[...] l’escriptor i l’artista compten amb una mena de facultat que és bàsicament d’ordre espiritual. L’escriptor, l’artista, té intuïcions que —a manera de visió intel·lectual, és a dir, de creació— mostren la realitat; la mostren fins i tot quan encara és una espècie de nebulosa a l’horitzó humà, alguna cosa en desenvolupament, en gestació, un principi mític». Així doncs, l’art serveix per no callar el que és evident, sinó per reflectir l’evident, per imaginar, fins i tot, el que no és evident. L’art és lucidesa, claredat.
LLIBERTAT
L’art consisteix a tocar aquesta tecla que ens permet veure el que altres no veuen, i compartir aquesta experiència, que no sempre és grata, és clar, ja que d’ell emanen també els conflictes interns no resolts. Avui dia semblem obcecats en no expressar sentiments, en fer-los callar. Nosaltres mateixos ens silenciem per por al ridícul, a la no entesa, l’horror de la incoherència, i amb això únicament aconseguim retrocedir en el temps. Per què la humanitat sembla tenir aquest constant desig de ser dominada, de privar-se de la veritable llibertat? Dóna la sensació que volem evitar enfrontar-nos als nostres propis dimonis fins al punt d’abandonar-nos per complet en els seus braços. I així ens va, si bé existeixen encara persones que intenten esquivar aquests temors que ens priven del do de la revelació i la reflexió, creant, a través de l’art, una obra original, lliure, agosarada, fresca.
Cal fixar-se en aquestes persones que decideixen atrevir-se a mostrar el seu jo més íntim, que es revelen davant l’establishment, que que no dubten a mostrar la seua disconformitat sobre aquest món que tots i cada un de nosaltres hem corromput d’una manera o altre. Moltes d’aquestes persones són joves plens d’energia i inquietuds, talent jove que encara no s’ha contaminat. A ells hem d’oferir-los un espai perquè puguin compartir la seua veritat, a ells hem de prendre molt seriosament per poder prendre’ns seriosament a nosaltres mateixos, ja que són capaços d’aclarir aquesta «espècie de nebulosa a l’horitzó humà», tornant la nostra mirada cap el que veritablement importa: la relació sincera, el diàleg i enteniment, la promoció del coneixement, la llibertat. Almenys, aquesta és la meua opinió.
Per tot això, quan una iniciativa com TEST Vila-real compleix ja la seua cinquena edició, podem sentir orgull, estem d’enhorabona. Aquesta mostra d’art i creativitat que va imaginar al seu dia Pascual Arnal i que finalment va aconseguir amb el suport necessari per posar-la en marxa —el suport del Departament de Museus de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vila-real—, sempre ha deixat clar aquesta necessitat de crear un espai per mostrar els treballs d’artistes emergents que busquen amb especial afany comunicar, deliberar, debatre. Així mateix, TEST és una plataforma perquè aquests artistes emergents puguin créixer i volar cap al més alt.
Ahir dissabte s’inaugurava aquesta cita al Convent, Espai d’art de la ciutat vila-realenca amb la participació de Sergio Luna, Carlos Aguilera i Agustín Serisuelo, a més de la futura la intervenció de l’artista urbà d’origen francès Louis Lambert. Tant Luna com Aguilera i Serisuelo, cadascun des d’una disciplina diferent —pintura, fotografia o instal·lació escultòrica—, busquen una simbiosi a través dels seus treballs, oferint un discurs sobre la memòria i el pas del temps, sobre la quotidianitat i l’oblit, sobre el territori, sobre la identitat social i cultural, sobre els llocs anònims o els espais personals... tot importa, tot els importa, i això és així perquè les seues obres posseeixen cert pes, una profunditat de significat que sobrepassa la bellesa estètica.
Fins el pròxim 2 de juliol romandrà oberta aquesta proposta que és molt més que una simple exhibició, ja que també s’organitzen activitats paral·leles i s’edita un catàleg personalitzat per a cada artista, a manera de suport per difondre i promoure la seua obra en altres espais. No està malament, veritat?
Llarga vida a TEST.
