Com explicar, amb només un actor en escena, una de les epopeies més grans de la història? Lisa Peterson i Denis O’Hare van agafar la Ilíada d’Homer per reduir-la a un potent monòleg sobre la insalvable atracció humana per la violència, la destrucció i el caos. El ressò de la lliuta entre grecs i troians —com va escriure el crític de The New York Times— que ressona violentament en la nostra vida i en els nostres desitjos.

Eduard Farelo, dirigit per Juan Carlos Martel Bayod, assumeix totes les veus d’aquesta colossal obra, les veus dels déus, dels herois, dels guerrers i dels reis, però també les veus del fragor de les batalles èpiques i el llunyà rumor de les passions transformades en mites gairebé universals. Tot condensat en la força de la paraula d’un sol actor, com veurem el proper 2 de novembre al Teatre Principal de Castelló, en un dels espectacles protagonistes de la temporada de tardor de l’Institut Valencià de Cultura (IVC). Es tracta d’Una Ilíada, producció de Martel Produccions i el festival Temporada Alta i que ara arriba a la capital de la Plana, obra que, com ens diuen, «no és una recitació literal dels textos d’Homer, sinó una relectura actualitzada», una versió, en paraules del seu director, «més propera i entenedora que mai».

Com enfrontar-se, però, a una de les obres universals de la nostra història? Aquesta és una de les qüestions que li vam plantejar a l’Eduard Farelo, el qual ens va confessar que volia treballar de nou amb Juan Carlos Martel i, al mateix temps, encarar un nou repte interpretatiu. D’aquesta necessitat, va arribar a les seues mans la proposta de Peterson i O’Hare i no va dubtar. Encara així, vam insistir en la dificultat de donar vida a un dels textos més representatius de la literatura i un dels fonaments de la nostra cultura, i Farelo ens va remarcar que «el text està molt ben estructurat, la qual cosa facilita molt el fet d’alternar totes i cadascuna de les veus que apareixen durant el text». Una d’aquestes veus és la del personatge que inicia l’obra, «ens trobem enfront d’un personatge comdemnat», assenyala l’actor, per afegir que és «un contacontes que repeteix la mateixa història una vegada i una altra des de fa tres mil anys, amb l’esperança que cada vegada sigui l’última». I per què espera que sigui l’última? Potser perquè està fart de la violència i la còlera d’un món que encara avui es mostra incongruent.

LA CÒLERA D’AHIR I D’AVUI

No cal dir que la revisió dels clà-ssics és una tasca necessària per tal de tornar a l’essència d’allò que som. En aquest sentit, Una Ilíada ens ofereix precisament la possibilitat de reflexionar sobre aquesta còlera «de la qual no ens hem desfet encara», segons ens diu Eduard Farelo per telèfon. El protagonista d’aquesta obra ens comenta també que mitjançant els diferents monòlegs que encadena sobre l’escenari el text «és una aposta clara perquè l’espectador sàpiga, sigui conscient, que la violència no és mai la solució».

A través d’un muntatge molt nu, senzill en aparença, però profundament hipnòtic, Farelo dóna vida a aquesta Ilíada «tan propera com els cabreigs que ens agafen conduint o esperant a la cua del supermercat», com assenyala el director del muntatge, Juan Carlos Martel Bayod, per afegir a continuació que «els morts de la nostra Ilíada no tenen noms grecs, són més propers. Perquè el fracàs com a societat occidental és un fet palès. No mirem, no escoltem, no toquem... No sentim al cap i a la fi. I l’escletxa de la insensibilitat entre el que desitjaríem arreglar d’aquest món i la hipnosi d’una realitat cada vegada més deshumanitzada s’eixampla».

Es parla, llavors, de violència i còlera, de por, d’una sistemàtica despreocupació, d’una mancança de responsabilitats, però també es parla de l’amor, explica Martel Bayod, de «l’amor com a origen, com a fre, com a possibilitat contrària, com a escolta, com a mare, com a pare, com a amant, com a matrimoni, com a fill, com a defensor d’un ideal...». L’amor com a solució.