Serem o no creients, però en la tradició de la música occidental, la música sacra ocupa un lloc rellevant. Avui dia, és impossible imaginar la nostra cultura sense la música litúrgica cristiana, que ens ha llegat un patrimoni en el qual van anar apareixent noves formes musicals, com la missa, el rèquiem, el Te Deum, el magnificat, l’Stabat Mater, l’oratori, la cantanta, el motet, el salm o la nadala.

Ningú pot menysprear obres cèlebres de música sacra com, per exemple, el Magnificat, de Johann Sebastian Bach, el Mesías de Georg Friedich Händel, l’Stabat Mater de Pergolesi, el Rèquiem, de Wolfgang Amadeus Mozart, la Missa Solemnis, de Ludwig van Beethoven o el Te Deum d’Hector Berlioz, per citar només algunes de les centenars d’obres que s’han compost en els últims 400 anys.

Aquestes composicions van servir, com sabem, per a acostar un missatge diví, una creença. En certa manera, es van crear a manera de lloances i van buscar sempre la majestuositat per a aconseguir la glòria eterna. Si ens detenim un moment a pensar, no hi ha compositor de renom que no hagi escrit una obra sacra, de manera que aquesta unió entre la música i la religiositat —en el nostre cas, per la nostra història— cristiana, resulta indivisible.

La inclusió dels cants en la litúrgia va ser un dels detonants que aquesta expressió musical, que en realitat es remuntaria als inicis del cristinanisme com a herència de la música jueva (cantilació), es promogués fins al punt de formar part de les nostres tradicions, de la nostra cultura, de la nostra identitat. Però, com dèiem al principi, un pot no ser cristià, ni creient, i valorar d’igual manera aquesta música, apreciar-la, sentir-la.

STABAT MATER

Existeix una seqüència o composició arrelada a la religió cristiana que ha servit d’inspiració a centenars de compositors. Es tracta de l’Stabat Mater («estava al peu de la mare», en llatí), que es troba, segons relaten els experts musicòlegs, en l’himne o tropo de l’Al·leluia gregorià, i que molts atribueixen al papa Innocenci III i també al franciscà Jacopone da Todi. Data del segle XIII i vindria a ser una pregària que medita sobre el sofriment de María, la mare de Jesús, durant la crucifixió del seu fill.

No bromejàvem en dir que prop de 200 compositors de diferents èpoques, estils i gèneres, han compost el seu particular Stabat Mater. Potser, de totes aquestes versions, les més conegudes i interpretades siguin les de Giovanni Battista Pergolesi i Gioachino Rossini, però no podem obviar altres de gran profunditat i bellesa com les de Giovanni Pierluigi da Palestrina, Josquin Desprez, Luigi Boccherini, Joseph Haydn, Alessandro Scarlatti, Domenico Scarlatti...

VIVALDI

Antonio Vivaldi, il Prete Rosso, també forma part d’aquest ampli llistat d’autors. De fet, el seu Stabat Mater (RV 621) és l’obra vocal de caràcter sacre més primerenca que se’l coneix. La peça va ser un encàrrec per a la festa patronal de l’esglèsia de Santa Maria della Pace en Brescia, en 1712. Del poema escrit en llatí per Jacopone da Todi, i que descriu com dèiem, el lament de María als peus de la creu, el compositor venecià va triar només les deu primeres estrofes del text, tal com es prescriu quan el text és usat com a himne en les Vespres.

La partitura és austera, encara que de so pristí, i el seu estil melismàtic proporciona un marc específicament sagrat. Existeixen moltíssims enregistraments recents d’aquesta composició, i podríem destacar aquí les que directors del tarannà de Rinaldo Alessandrini han dut a terme. Però en aquesta ocasió preferim aprofundir en un projecte que ha renovat per complet la composició de Vivaldi. Es tracta de Stabat Mater. The Vivaldi Project que Soqquadro Italiano presentarà en el Teatre Principal de Castelló el pròxim 20 d’abril.

SOQQUADRO ITALIANO

Aquesta agrupació musical, fundada a Bolonya en 2011 de la mà de Claudio Borgianni i Vincenzo Capezzuto, està considerada avui dia com un dels conjunts més originals i innovadors del panorama musical europeu en el gènere que s’ha donat a conèixer com «classical crossover», o encreuament clàssic, o més aviat, fusió de l’estil clàssic en alguna cosa que va més enllà. De què es tracta exactament?

Soqquadro Italiano ha demostrat des dels seus inicis que el seu interès és renovar el llenguatge artístic d’obres clàssiques, com pugui ser l’Stabat Mater de Vivaldi —o La Passió de Bach—. En aquesta renovació entre en joc, a més, la mescla o combinació d’altres disciplines, com pugui ser la dansa o l’art visual, que al costat del cant i la música conformen una espècie d’obra total.

Borgianni i Capezzuto s’interessen per rebre i promoure al mateix temps nous estímuls creatius, tant artístics com productius, i per a això se serveixen d’un repertori musical que abasta des de la música antiga al jazz, pop i electrònica. En cert sentit, tots dos van iniciar en 2011 una profunda i constant recerca entre el passat i el present per a redescobrir l’originalitat i el sentit de certes peces cim de la història de la música, com és aquesta del mestre venecià.

Immersos com estarem ja en la Setmana Santa, resulta curiosa aquesta proposta, que l’Institut Valencià de Cultura (IVC) ha programat, per aquest plantejament que busca reinterpretar una obra clàssica i de contingut religiós. És més, acostumats a gaudir d’aquestes peces de caràcter sacre en esglésies o auditoris, en aquesta ocasió serà el Teatre Principal de Castelló l’escenari en el qual transcorri l’acció d’aquest espectacle en el qual la música, el cant i el ball s’uneixen per a transmetre la captivadora tendresa de l’obra de Vivaldi, una obra que neix a partir de múltiples qüestions, com: Qui és aquesta dona que cau als peus de la Creu; qui és aquesta dona que plora la mort del seu fill, que expressa el més gran i profund dolor que un ésser humà pot sentir?; qui és aquesta dona mirant al cel amb conscient acceptació?; qui és aquesta dona de la qual ens parla Vivaldi amb aquesta tensió febril i impressionants silencis? «Tal vegada —expliquen Borgianni i Capezzuto— aquesta dona ens representa a nosaltres mateixos, vivint en la desorientació de la nostra vida quotidiana. O tal vegada és només una mare que plora per nosaltres…».

Per als responsables d’aquesta producció, «vivim en una època de canvi constant, buscant sempre un nou equilibri, noves certeses, en una realitat on tot es torna a dibuixar, es barreja i reescriu, a la recerca d’una consciència, una imatge de nosaltres mateixos per a poder projectar en el futur». Per aquest motiu, Claudio Borgianni reescriu un Vivaldi totalment nou i inèdit, donant la possibilitat a Vincenzo Capezzuto de saltar, amb extrema facilitat, del cant a la dansa, a petits moments d’actuació, assegurant-se que el públic perdi l’horitzó dels límits entre els diferents gèneres de les arts escèniques. I és per a això, precisament, que se serveixen de Mauro Bigonzetti, un dels principals coreògrafs de l’escena i dansa internacionals i director artístic del cos de ball del Teatre alla Scala de Milà, qui encaixa harmoniosament en aquest treball, podent donar vida a una dansa teatral i fortament contaminada que de ben segur conquistarà al públic assistent.

Una peça sacra diferent, renovada, innovadora, única. Una ocasió especial per a conèixer aquesta obra enigmàtica com mai abans havíem vist i sentit.