Wences Rambla, constructor d'idees, faedor d'art

Aquesta sentència va servir d’inspiració a Rosa Queral per a comissariar en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia (MNCARS) l’exposició El arte sucede. Origen de las prácticas conceptuales en España (1965-1980), entre l’11 octubre de 2005 i el 9 gener de 2006. En ella es va presentar una selecció d’obra de 32 autors pertanyents a la generació que apunta a l’escena artística entre 1965 i 1975, «la que reconstrueix el paisatge i el clima d’un temps inaugural de l’art espanyol, caracteritzat per aquesta nova sensibilitat i per uns canvis substancials no només en la creació sinó també en la comunicació del fenomen estètic, que reivindica l’estatut d’esdeveniment», tal com llegim en la presentació d’aquesta proposta expositiva on, asseguren, «es cartografien així les primeres petjades del conceptualisme a Espanya». Es van exposar peces d’Elena Asins —amb obra a Vilafamès—, Esther Ferrer, el vinarossenc Carles Santos —dins de Grup de Treball, conjunt heterogeni d’artistes i intel·lectuals—, Isidoro Valcárcel o José María Yturralde, entre molts altres, tots ells coetanis d’un altre artista que també exemplifica, almenys al meu entendre, allò que «l’art succeeix», com és Wences Rambla.

«Les arts plàstiques sempre han estat presents en la meua vida», explica el propi Rambla, un dels representants de l’abstracció pictòrica valenciana més reconeguts. Certament, com ell mateix confessa, des de petit ha necessitat expressar-se, explorar, investigar, ja sigui amb un llapis o un pinzell a la mà, o bé a través dels seus articles científics i crítics sobre la teoria de l’art i l’estètica contemporània com a catedràtic de la Universitat Jaume I de Castelló. En aquest sentit, podríem dir d’ell que és un constructor d’idees, un faedor d’art.

UNA CELEBRACIÓ

El pròxim 17 de juliol, el Museu de Belles Arts de Castelló inaugurarà una mostra retrospectiva o antològica que és, més aviat, una celebració, perquè commemora les cinc dècades —oficials que no oficioses— de trajectòria de Wences Rambla.

50 anys d’abstracció pictòrica és el títol d’aquesta exposició que està comisariada per la catedràtica d’Estètica de l’UJI, i directora del Museu d’Art Contemporani Vicent Aguilera i Cerni de Vilafamés (MACVAC), Rosalía Torrent, i que realitza un recorregut variat per la trajectòria de l’obra de Rambla. Així, tenim l’oportunitat de ser testimonis de la seua evolució artística i personal, un recorregut en el qual es percep des d’un vessant crític relacionat amb el tardofranquisme que li va tocar viure, com la seua preocupació per indagar en el color com a construcció de la imatge.

Igual que els artistes abans esmentats, Wences Rambla posseeix aquesta mateixa sensibilitat creativa que està molt imbricada en el fenomen estètic. No cal oblidar que és un teòric, algú que, com molt bé assenyala Rosalía Torrent, es fa preguntes constantment. «Eminentment curiós, sens dubte li agradaria posseir un temps il·limitat per a intentar que algú —o ell mateix— les hi respongués», remarca. Entendre aquesta inquietud, aquest afany de coneixement, és bàsic per a comprendre tant a la persona com a l’artista. De fet, en més d’una ocasió s’ha esmentat el caràcter autodidacta de Rambla, si bé, «és autodidacta en el sentit que va aprendre ell sol els secrets de la tècnica, però la seua formació és profunda, tant en aquest camp com en el del pensament i la teoria estètica, a les quals arribaria quan ja era pintor, gravador i, fins i tot, fotògraf», en paraules de la directora del MACVAC, qui també sentència: «Wences Rambla necessita pintar perquè necessita saber». Ho subscric.

Fer per a conèixer, perquè hi hagi una reacció. De nou, l’art succeeix, ens convida a reflexionar sobre la dicotomia que regeix el món, sobre les infinites possibilitats que la creativitat i, per tant, l’art, comprenen.

DUALITAT

No és aquesta la primera vegada que escric sobre Wences Rambla, sobre la seua tècnica, el seu discurs, els seus interessos... Les converses que tots dos hem mantingut en una miqueta més d’una dècada han donat molt de sí. En totes elles sempre ha existit una coherència en els seus raonaments, basats la majoria d’ells en la recerca del sensorial a partir d’un paisatgisme geomètric. En aquest sentit, la seua obra es mou entre la lògica i la intuïció, alguna cosa que ja en el seu moment reconegués Vicente Aguilera Cerni, qui explicava: «Art de síntesi, l’obra de Rambla desemboca en productes altament suggestius que proposen una aliança original i seductora entre intuïció i lògica, mitjançant sèries bellament controlades i resoltes amb una solvència singular». De nou estem davant aquesta eterna confrontació: raó, ordre i virtut, contra instints, la qual cosa em porta a preguntar-me una vegada més, com fes Juan Martínez Moro en la seua obra Crítica de la razón plástica. Método y materialidad en el arte moderno y contemporáneo (Trea), quin paper compleix la raó en la seua relació amb la creativitat artística. Sens dubte, Rambla pot donar-nos una resposta més que satisfactòria a través de la seua trajectòria.

UN VIATGE

Com molts altres artistes de la seua generació, Wences Rambla va partir de la figuració per a endinsar-se de ple en el món de l’abstracció. No obstant això, i motivat per aquest anhelat creixement intel·lectual, ha anat més enllà d’aquesta dualitat. El poeta, crític d’art, historiador i assagista José Corredor-Matheos ja va dir d’ell l’any 2000 que «em complau, sobretot, que haja superat la dicotomia figuració-abstracció». I afegia: «És a dir, davant de les seues obres podem afirmar tant una cosa com l’altra. Això es dóna, naturalment, amb una ambigüitat que és consubstancial en l’art, i també amb una frescor i sensibilitat que ens parla de la seua capacitat de penetració en el món real per mitjà de l’acció pictòrica».

Tenint això en compte, com explica la comissària d’aquesta exposició que després de la seva inauguració el pròxim dia 17 es mantindrà oberta al públic fins al 20 d’octubre, «encara que l’obra que veurem en aquesta exposició respon, com el seu propi títol indica, al concepte global d’abstracció, en realitat —el mateix autor ho ha subratllat en diverses ocasions— es poden descobrir o intuir paisatges». Paisatges, els que ha anat construint Rambla, que són paisatges de la ment, de la seua ment, i que «procedeixen de la memòria de l’artista, de les seues vivències, però d’una memòria composta de totes les terres que ha vist, de tots els cels que s’ha parat a mirar i es resol, per això mateix, en els estrats que intuïm en tots els paisatges, en els diferents colors que poden habitar-los», postil·la Rosalía Torrent, qui afegeix: «Wences compon camins i cels de tots els llocs i ens retorna una sensació, més que espais recognoscibles».

EL COLOR

Tenint en compte que la gènesi, el desenvolupament fàctic, formatiu i material i, fins i tot, les condicions de recepció de l’obra van canviar de forma radical al llarg del segle XX, el procés creatiu i resolutiu de Wences Rambla, les seues idees i punts de partida, les seues experiències i vivències, així com els materials i llocs, han anat adaptant-se, modelant-se amb el temps, sent fidel a la seua pròpia contemporaneïtat.

En tota aquesta evolució, el color juga un paper principal en la seua producció. Rosalía Torrent assegura que «és el seu millor aliat», i raó no li falta. Certament, en el seu desenvolupament els colors han guanyat en presència fins al punt de transpirar encara més en les seues obres, d’immiscir-se en elles. Això suposa, no n’hi ha dubte, un atractiu més en la seua estètica, que amb el pas dels anys ha anat ampliant la seua gamma cromàtica, dominant com pocs el seu ús a través d’unes combinacions que en cap moment resulten impostades, més aviat tot el contrari, sorgeixen de forma natural des de la mateixa tela.

CONCLUSIONS

Partint d’una figuració poc figurativa, l’abstracció pictòrica de Wences Rambla sempre s’ha caracteritzat per fer ús d’una geometria molt lineal i una altra més orgànica, on els colors, insistim, es fusionen de forma sorprenent, encara que es mantenen autònoms.

El fet que ara l’Institut Valencià de Cultura (IVC) organitze en el Museu de Belles Arts de Castelló aquesta mostra no respon a la mera complaença envers el propi artista castellonenc. En la nostra opinió, celebrar aquestes cinc dècades com un exponent clar de l’art contemporani valencià, que a més ha sabut traspassar fronteres, era i és necessari per a poder aproximar-nos a la figura d’aquest constructor d’idees i faedor d’art únic.

Al llarg de tot aquest període, d’aquests 50 anys, Wences Rambla ha demostrat el seu total compromís social i intel·lectual amb la seua terra, erigint-se com una figura central de l’àmbit cultural castellonenc, una persona, a més, que ha sabut traslladar la seua mirada des del món i per al món, independentment d’haver nascut a Castelló. Per tot això, i molt més, aquesta exposició —de la qual també s’ha editat un catàleg dissenyat per Marta Negre i que compta amb textos de la pròpia Rosalía Torrent, el conseller de Cultura Vicent Marzà i fotografies de Pascual Mercé— és una invitació per a contemplar part de la història viva del nostre art contemporani.