Els pròxims 1 i 2 de novembre celebrarem la solemnitat de Tots els Sants i la commemoració dels fidels difunts. Són dies en els quals d’una manera especial recordem en la pregària a aquells éssers estimats i als germans en la fe que han acabat la seua peregrinació per aquest món. Us vull convidar a reflexionar sobre el nexe que uneix aquestes dues celebracions, que ens ajuden a mirar el nostre món i també el fet de la mort amb esperança.
La solemnitat de Tots els Sants és un dia de goig. En contemplar la multitud incomptable dels cristians que han arribat a la casa del Pare, ens alegrem perquè la resurrecció de Crist ha sigut eficaç en tants germans nostres, que l’han seguit durant la seua vida i han conservat la gràcia i l’amistat amb Déu. Molts d’ells són coneguts per nosaltres, perquè l’Església ha proclamat la seua santedat. La majoria romanen en l’anonimat. El papa Francesc, en la seua recent exhortació Gaudete et exultate ens ha recordat que l’Esperit Sant vessa santedat pertot arreu i que eixa santedat «de la porta del costat», que es percep en gestos i accions senzilles, és més freqüent del que moltes vegades imaginem. Això ens ha de portar a mirar el món amb ulls d’esperança. Què fàcil és veure el mal que ens envolta i què cecs estem per a descobrir el bé immens que tantes persones senzilles fan al voltant nostre. I és això el que fa que el nostre món siga digne de l’ésser humà.
La commemoració dels fidels difunts ens porta a confiar en la misericòrdia de Déu sobre cadascun de nosaltres i sobre els nostres éssers estimats. És per això pel que també recordem als nostres germans difunts que ja descansen en el Senyor, esperançats perquè sabem que Crist, que vindrà a la fi dels temps a judicar als vius i als morts, serà també el nostre advocat davant el Pare. Que la nostra oració pels difunts sigui al mateix temps humil i confiada.
*Bisbe de Tortosa
