Santiago Posteguillo, entre les declaracions que va realitzar quan va guanyar el premi Planeta amb Yo, Julia, va afirmar que la igualtat de gènere no sols s’aconsegeix parlant de les dones que lluiten ara, també és important escriure i llegir sobre les dones que van destacar en la història. Per això ell considerava que era rellevant escriure sobre Júlia, emperadriu silenciada, que va tindre poder. Aquest poder va estar relacionat amb la res pública, és a dir, amb la gestió dels assumptes públics que fins a la Segona República, en que s’arriba a donar el vot a les dones, elles no tenien.
En els mesos d’abril i maig, que més de un o una s’apropa a les fires del llibre per a beure del saber que ens ofereixen les persones que escriuen, m’agradaria oferir-vos també com Santiago Posteguillo un llibre que parle de dones en la història, en aquest cas en els anys de la Segona República. Vull donar-vos a conéixer el llibre Mujeres públicas, ciudadanas conscientes. Una experiencia cívica en la Segunda República, que he editat juntament amb les meues companyes Inmaculada Badenes-Gasset i Eva Alcón Sornichero, en la col·lecció Història i Memòria de la Universitat Jaume I.
En aquest llibre es mostra el procés pel que, a partir de la Segona República, les lleis ofereixen a les dones l’oportunitat d’eixir a l’espai públic i acudir als mitins i manifestacions o gestionar els assumptes públics. Ocupen l’espai del Parlament com a diputades, poden ser alcaldesses, regidores, secretàries municipals, procuradores en els tribunals, inspectores d’hisenda i de treball, procuradores en els tribunals i ambaixadores. Quines van ser les dones destacades que van arribar a donar poder a algunes de les seues companyes? Segur que els homes no van ser els que van tindre l’iniciativa, encara que alguns eren sensibles davant del tema. En primer lloc, hi ha que destacar la consecució del vot femení, que era el tret definitori per excel·lència dels drets polítics que implicava la ciutadania. Des de la Revolució Francesa la negació al vot implicava la negació a les dones de ser ciutadanes de ple dret. Va ser Clara Campoamor la que va veure amb molta claredat que el sufragi femení era una qüestió de drets humans. Va entendre molt bé la teoria liberal del poder al considerar que totes les persones, foren homes o dones, eren dipositàries d’uns drets naturals, per això es compren aquella famosa frase que va pronunciar al Congrés quan es va declarar abans ciutadana que dona, simplement per ser persona ja tenia eixe dret que li negaven.
No hi ha cap dubte que ella va passar poder públic a les dones perquè van poder votar i donar la seua opinió. En anys successius van haver altres diputades en la Segona República com María Lejárraga, Matilde de la Torre, Dolores Ibárruri, Federica Montseny i també alguna alcaldessa i regidora en diferents municipis d’Espanya.
Les tres primeres diputades en la història d’Espanya: Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken van afavorir que s’abolira el Codi Civil de 1889, que llevava tot el poder a les dones i sols els pares tenien la patria potestat sobre els fills i filles, a més a més, els homes tenien el monopoli del control de les propietats i donaven permís a les dones per a ingresar en associacions o matricular-se en la Universitat. Aquesta abolició va empoderar a les dones, al igual que l’aprovació del matrimoni civil i el divorci. També aquestes diputades van demanar quelcom que encara no s’ha complit: igualar els salaris entre homes i dones.
En el llibre també apareixen altres dones que van tindre poder per a fer més igualitària la societat. Rosa Sensat i Leonor Serrano, inspectores d’ensenyament, van escriure diversos articles i llibres i en la seua pràctica docent pretenien com objectiu primordial que les xiquetes foren educades en igualtat i sense diferències que les feren inferiors. María de Maeztu, en la Residencia de Senyoretes de Madrid, a l’estil dels col·legis britànics i americans, formava dones de les capes altes i mitjanes amb una educació integral i humanística i els donava l’oportunitat per a que xiques vingudes de diferents llocs d’Espanya estudiaren carreres universitàries per a controlar els alts espais de poder que sols ocupaven els homes. I què direm d’altres dones que també van aconseguir poder en la societat com Dorotea Barnés, la primera doctora en química l’any 1931, que va estar becada a Estats Units i Austria i després en la Universitat va instruir als professors i professores sobre les tècniques espectroscòpiques i Matilde Ucelay, la primera arquitecta, que durant la República va ser secretària del Col·legi d’Arquitectes de Madrid, o Isabel Oyarzábal, la primera inspectora de treball i embaixadora a Suècia en representació d’Espanya.
Vos convide a que la lectura de les biografies que vos presentem en el llibre siguen un referent per a seguir en la lluita i obrir el camí de la igualtat que, poc a poc, anem conquerint. Com a mostra la xifra que aquestos dies hem escoltat o llegit en els mitjans de comunicació a propòsit de les eleccions a Corts del 28 d’abril: en la primera legislatura de la democràcia les diputades eren el 5%, en les eleccions del 28 d’abril de 2019 hem arribat al 47,40 %, 166 diputades front a 184 diputats. Amb aquesta realitat s’ha complit el desig de Clara Campoamor quan li va tocar defensar les seues propostes a les Corts: «Yo he puesto la semilla, otras mujeres vendrán».
*Institut Universitari d’Estudis Feministes i de Gènere «Purificación Escribano»
