La conciliació sempre ha sigut un problema per a les persones, més encara per a les famílies amb menors o majors amb necessitats de cures, situació que es complica si la família és monoparental.
Tant el moviment feminista com les organitzacions sindicals hem exigit mesures per a la conciliació i corresponsabilitat en les cures. Partíem d’una situació en la qual la corresponsabilitat no passava d’una reivindicació, ja que, encara que hi ha homes que van incorporant-se a les tasques de cures, això és encara anecdòtic en termes absoluts. Una situació en la qual els serveis públics no cobrien aquestes necessitats, on les dones reduïen les seues jornades, demanaven excedències o directament abandonaven el treball per continuar assumint el rol de cuidadores.
Ni en el nostre pitjor malson podíem imaginar un escenari pitjor, que ha abocat les famílies a fer malabarismes, i, en aquesta ocasió, sense xarxa. Amb els col·legis tancats, avis i àvies sense poder tindre contacte amb els nets i les netes, en un món confinat. A poc a poc ens anem reincorporant a treballar de manera presencial qui vam poder fer-ho a distància. Ens hi anem incorporant, però sense xarxa.
He llegit molts articles sobre la dificultat per a conciliar en temps de la covid, sobre el risc que representa per a les dones, perquè som nosaltres les que majorment sol·licitem les mesures de conciliació. En tenim el diagnòstic, però i les solucions?
Ací tenim una dificultat gran, no hi ha una mesura estrela, seran necessàries una bateria d’aquestes i hauran de ser contínuament avaluades amb perspectiva de gènere. I a més de les mesures de conciliació és necessari caminar cap a un model social que pose en el centre les cures, on es prevegen les premisses de l’economia feminista.
MENTRESTANT, ens trobem amb les mesures excepcionals decretades pel Govern per a fer front a l’impacte econòmic i social de la covid-19 (per facilitar el treball a distància i la possibilitat d’adaptació i/o de reducció de jornada de les persones treballadores que acrediten deures de cura). Sense menysprear aquestes mesures, perquè hi són molt necessàries, cal assenyalar els riscos que comporten per a les dones pel que ja hem assenyalat.
Pel que respecta a la reducció de jornada, el fet que no vaja acompanyada d’una prestació econòmica ha provocat que moltes persones no hagen pogut fer ús de la mesura. O bé que no hagen pogut mantindre-la en prolongar-se en el temps la necessitat de cures. Per això, i mentre trobem solucions de serveis públics que puguen garantir la salut, es fa necessari que es legisle en aquest sentit.
Al País Valencià, CCOO ha promogut un acord de mesures complementàries urgents perquè les persones que hagen reduït la seua jornada laboral per la cura de menors, majors o dependents, cobren una ajuda econòmica. Tot i ser aquesta mesura important, ateses les circumstàncies, i tot i valorar l’esforç realitzat pel Govern del Botànic, no deixa de ser una ajuda puntual d’emergència.
NECESSITEM més mesures de conciliació, necessitem polítiques i serveis públics, corresponsabilitat real no enunciativa i implicació de les empreses per poder fer efectiva la conciliació, sense el cost que significa per a les dones.
Un cost que es constata en la bretxa salarial, la dificultat de promoció laboral, la parcialitat i la temporalitat en la contractació i la consegüent pobresa en prestacions i pensions.
Les mesures que s’implementen en aquests moments determinaran com eixim de la crisi. És necessari un model productiu nou, econòmic i social que pose en el centre les cures, com a bé essencial per al desenvolupament social.
*Secretària de la Dona, Polítiques LGTBI i Institucional de CCOO PV
