A la Filmoteca CCOO PV hem programat dues vegades en aquest curs la pel·lícula El orden divino, en la qual es narra la lluita de les dones per aconseguir el dret al sufragi a Suïssa. En una de les escenes, les protagonistes participen en una marxa reivindicativa i el seu crit és «els nostres drets són humans». Aquesta frase em va rondar de nou pel cap en llegir les declaracions de la consellera de Justícia, Interior i Administració Pública en el diari Las Provincias el 24 de juny passat: «Entre una buena atención sanitaria y exigir el título de valenciano hay que garantizar la salud del ciudadano». I és que moltes --massa-- vegades oblidem que els drets lingüístics també són drets humans.

Sabem que la negociació de la Llei de la Generalitat de la funció pública valenciana ha tingut moltes i diverses incidències pel que fa referència a la incorporació de l’exigència de la competència lingüística en les dues llengües autonòmiques; però personalment no entenc que alguns drets puguen ser més humans que els altres i, per tant, considere que l’accés a l’educació, la gestió pública, la sanitat, els drets lingüístics o l’ocupació estable i de qualitat no poden ser objecte de jerarquització ni de debat per a la seua exclusió d’uns davant d’altres.

Si pensem més detingudament en el debat sobre l’exigència de la competència lingüística per a les persones que treballen en qualsevol servei públic, és ben cert que podem trobar-nos amb situacions en les quals es fa difícil trobar persones amb el nivell de competència lingüística exigible en valencià per ocupar determinades places amb un grau alt d’especialització. I aquest és un dels arguments esgrimits per a justificar l’eliminació d’aquesta exigència en molts diversos àmbits, no solament en el sanitari i de la salut.

Però si encara pensem un poc més detingudament, «reflexionant sobre el tema» diguem-ne, també és fàcil adonar-se d’alguns altres fets contrastats:

L’Administració pública busca contínuament diverses solucions i formes de superar les dificultats de provisió de llocs. No sempre i no solament a causa de l’exigència de competència lingüística. I aquestes solucions provisionals són legitimes, sempre i quan no es convertisquen en definitives. Per explicar-ho amb més detall: podem assumir que les persones que presten un servei públic no reunisquen totes les capacitats exigides per salvar una situació provisionalment, però no podem assumir que l’Administració pública consolide llocs o àmbits d’atenció a la ciutadania que no garantisquen els requisits bàsics per al seu correcte desenvolupament.

He de dir també que aquesta excepcionalitat no la conec en el cas de l’exigència de la llengua castellana per a la provisió de llocs fixes als serveis públics de l’Estat, ni en l’àmbit estatal, ni en l’autonòmic, ni en el municipal. Vol dir això que una de les dues llengües oficials del País Valencià està sent tractada de manera subsidiària?

En aqueix cas, estem ben lluny de la igualtat lingüística que exigim les organitzacions socials i cíviques i de l’atenció especial que demana la Constitució per a totes les llengües oficials.

Per concloure en positiu, i pel convenciment que el millor àmbit d’acció social és el de la proposta, vull destacar que es poden trobar solucions tècnicament i socialment assumibles per als llocs de difícil provisió en l’Administració pública i, en especial en l’àmbit sanitari, podem eludir l’exigència de la competència lingüística per a casos concrets, taxats i catalogats; però solament seran acords als nostres drets si tenen caràcter provisional i un termini raonable de superació.

És ineludible i urgent, per tant, que les persones que tenen encomanada la gestió de la res pública deixen de banda els seus interessos partidistes i les propostes de curt termini i es posen a la feina per fer de l’Administració valenciana una administració de totes les valencianes i de tots els valencians. No podem oblidar, ni deixar caure en l’oblit, que els drets lingüístics són humans i per tant no es poden deixar de banda per considerar-los més o menys importants i que en cap dels casos poden arribar a ser prescindibles.

*Secretari de Política Educativa,

Lingüística i Cultura de CCOO PV