Era un home de fe, obert a l’evolució del pensament i als problemes que afectaven a la gent. La seua figura ha estat qualificada ben justament d’excepcional». Són paraules del P. Abat de Montserrar Josep Maria Soler al llibre: Vicent Enrique i Tarancon. Un cardenal per a la llibertat, una obra coordinada per Jordi Bort Castelló.
També Juanjo Enrique-Tarancón, el nebot del cardenal de Borriana que ens va deixar el dijous 27 de decembre, era un home de fe. Amable i afable amb una fina ironia, sempre amb un somriure als llavis i amb una conversa agradable. Juanjo va ser qui, amb passió, va conservar i divulgar el llegat del cardenal Tarancón.
VAIG CONÈIXER Juanjo el 27 de novembre de 2007, quan en nom del P. Abat de Montserrat vaig anar a Borriana a la presentació del llibre: Vicent Enrique Tarancon. Un cardenal per a la llibertat. Amb ell, i amb l’amic Jordi Bort, vaig vore l’exposició que l’Ajuntament havia fet en honor de Tarancón. Juanjo mateix anava ensenyant-me els diversos records del cardenal de Borriana exposats.
I el gener del 2010, Jordi Bort acompanyà Juanjo a l’Alcúdia, aprofitant que jo passava uns dies amb els meus pares, per proposar-me que l’Arxiu del cardenal vinguera a Montserrat, per tal de poder-lo microfilmar i estudiar, cosa que jo vaig acceptar. El 2 de març d’aquell any arribava al nostre monestir la primera tramesa de l’Arxiu: cinc grossos arxivadors, amb 397 carpetes, que formaven part de la documentació del cardenal de Borriana. De seguida me’n vaig adonar de la importància (com ja suposava) d’aquells documents, que, després de ser microfilmats, tornaren a Borriana el 29 de maig de 2012. El dia abans, el 28 de maig, de nou Juanjo Enrique-Tarancon i Jordi Bort, acompanyats del regidor de Cultura de l’Ajuntament de Borriana, Enrique Safont, varen portar a Montserrat la segona part de l’Arxiu, que després de ser microfilmada va tornar a Borriana.
Finalment, el 22 de novembre del 2012 vaig celebrar l’Eucaristia a la parròquia del Salvador de Borriana, amb una de les casulles del cardenal Tarancón, i després, convidat per l’Ajuntament de la ciutat, vaig fer una conferència sobre l’Arxiu Tarancon, després de la qual vam sopar junts, a sa casa, amb una sobretaula agradable, Juanjo i la seua esposa, Jordi Bort i jo.
JUANJO SEMPRE va saber transmetre amb fidelitat i gratitud la memòria del cardenal i després de la seua mort va conservar amb sol·licitud el seu llegat, mentre esperava que l’Arxiu tinguera una seu definitiva.
La figura de Juanjo Enrique-Tarancón, un home bo, senzill i treballador, resta en nosaltres com un exemple d’honradesa, d’entusiasme i de bondat.
PENSE QUE és de justícia crear la Fundació Cardenal Tarancon (que a Juanjo tant li hauria agradat) per divulgar l’obra i la figura del cardenal de la Transició, amb la participació, juntament amb la família de Juanjo, de la Generalitat, l’Ajuntament de Borriana, la Diputació de Castelló i els diversos bisbats del País Valencià.
Que el record de Juanjo ens encoratge a fer una Església fidel a l’Evangeli, senzilla i oberta. Una Església que escolte abans de parlar, capaç d’acollir sense jutjar i de perdonar sense condemnar.
*Sacerdot
