Al final ni els 72 milions d’euros per millorar la xarxa de rodalies ni les inversions necessàries per començar el procés de reversió de l’AP-7, com a exemples materialitzables d’allò que ja no arribarà amb la caiguda dels Pressupostos de l’Estat per al 2019. Quan alguna vegada he escrit sobre la necessitat de que els diputats valencians de tots els grups polítics abandonen la disciplina de grup i voten a favor de mesures que afavoreixen sense cap dubte als seus votants, reconec que ho faig amb certa dosi d’innocència i amb poques esperances de que aquesta petició es faja realitat.

Els pressupostos eren objectivament bons per la Comunitat i a mi em costa d’entendre el vot dels diputats valencians de Ciudadanos o Partido Popular, però puc arribar a figurar-me les lògiques partidistes que imperen. Ara bé, allò que no comprenc és la falta d’insistència del PSOE en buscar els vots necessaris per dur endavant els pressupostos abans de sotmetre’l a debat i perdre’l. Hi havia marge i no s’ha treballat amb la intensitat suficient per, sobre la base de l’acord signat entre el Govern espanyol i Unidos-Podemos, anar sumant altres suports fins a 175, o almenys per salvar les esmenes a la totalitat i continuar treballant en la fase d’esmenes. Se’n recorden quan Rajoy va haver de fer cessions al PNB i a Coalició Canaria? Ell sí s’ho va treballar.

Semblaria que a Ferraz estigueren amb la calculadora a la mà, mirant les enquestes amb un ull i, amb l’altre, els compromisos als que havien arribat amb la societat i que no estaven en disposició ni amb prou energies per complir. Algunes de les reivindicacions de col·lectius que es van transformar en esperances després de la moció de censura encara estan per complir: derogació de la llei mordassa, anul·lació dels punts més controvertits de les reformes laborals, la desaparició del terme «disminuido» de la Constitució per referir-se a les persones amb discapacitat...

La llista és interminable, però jo voldria detenir-me en la que considere la reforma més important de les que no arribaran a ser tramitades: la derogació de la LOMQE. Divendres, en el Consejo de Ministros posterior a la roda de premsa de Pedro Sánchez, es feia el gest de cara a la galeria d’aprovar l’anomenada llei Celaà, sense temps material per tramitar-la. Una llei que pretenia restaurar la participació de tota la comunitat educativa en la planificació i gestió dels centres, acompanyar l’alumnat amb necessitats específiques front al model competitiu que expulsa a qui no s’adapta a les exigències o incloure avaluacions per millorar la qualitat de l’ensenyament, entre altres.

Altra llei que es queda en l’avocador de la història, però no qualsevol llei. Sempre es fa el relat de que els governs canvien les lleis d’Educació per esborrar la llei de l’adversari, però gairebé mai es diu que, fins ara, els projectes per educar les noves generacions anaven coincidint en açò de fomentar la competitivitat en detriment de visions més col·laboratives. L’individualisme i la crispació presents en la nostra societat són producte d’esta lògica perversa.

Aquesta vegada, segurament perquè s’havien aprofitat moltes aportacions dels actors que intervenen en l’educació dels nostres infants, el projecte recollia major acceptació. Ara no sabrem quan tindrem una nova oportunitat. Aquesta es va perdre quan Sànchez va baixar els braços.

*Diputat de Podem a Les Corts