Un any més celebrem la festa de Nadal. El record del naixement de Crist fa que durant aquests dies en les nostres parròquies, a les llars i als carrers dels nostres pobles es percebi un ambient diferent al ritme ordinari de la resta de l’any: en el cor de les persones afloren els sentiments i anhels més nobles que pugui albergar l’ésser humà; malgrat les dificultats que cadascú estiga vivint, ens desitgem el millor els uns als altres; i anhelem que la pau que els àngels van anunciar la nit del naixement de Crist es faci realitat en les relacions entre les persones i els pobles de tot el món.
Però el Nadal no és només l’exaltació d’uns sentiments. El naixement de Jesús és un esdeveniment que ens parla de Déu i de l’ésser humà. En el Xiquet de Betlem se’ns revela el rostre del Déu vertader. Moltes persones entenen la grandesa de Déu com una superioritat que el tanca en Ell mateix, l’allunya i el fa indiferent a la història dels homes. En definitiva, un Ésser sense sentiments, incapaç d’estimar. És, en el fons, el que ocorre en les relacions humanes, en les quals es dóna una gran importància a la posició de superioritat o inferioritat dels uns respecte dels altres; i els qui ocupen els llocs superiors s’esforcen per guardar les distàncies respecte dels inferiors. Això és un mecanisme per afermar la pròpia posició de privilegi.
El Nadal ens mostra, en canvi, la imatge cristiana de Déu: la seua grandesa no consisteix a tancar-se en Ell mateix guardant la distància, sinó a identificar-se amb els xicotets, amb tots aquells que, si els valorem amb criteris humans ens quedaríem indiferents davant d’ells perquè no són importants per al món. Per a Déu no hi ha ningú que siga massa xicotet o insignificant per no prestar-li atenció. La grandesa de Déu es mostra en la seua capacitat per rebaixar-se, i la grandesa de les persones en la capacitat per trencar barreres, per salvar les distàncies que ens allunyen dels altres.
*Bisbe de Tortosa
