Dissabte participe a Atzeneta del Maestrat d’un debat amb companyes d’altres formacions polítiques al respecte de la comarcalització del País Valencià, amb la pregunta, molt adequada al context actual, sobre si estem més a prop o més lluny d’una realitat supramunicipal. Resulta molt oportú que esta jornada es celebre en una ciutat, Atzeneta, la qual nominalment conté l’apèndix «del Maestrat», però que administrativament no estiga inclosa en la comarca de l’Alt Maestrat, sinó en la de l’Alcalaten. Magnífic escenari per preguntar-nos si les comarques tenen un component merament simbòlic o si és necessari que avancem en la seua concreció per motius més funcionals.
L’Estatut d’Autonomia valencià contempla la creació d’una Llei de Comarcalització des de 1982. Cert és que en els governs de Lerma es van albirar certs avanços, quan es va encarregar un estudi a una comissió formada per experts geògrafs i economistes, des d’on es van fer diverses propostes per una primera proposta comarcal oficial. Després, la manca de voluntat política de dur-lo a terme per evitar conflictes puntuals de poblacions que no es sentien còmodes amb les propostes, fa que avui en dia la Llei de Comarcalització quede encara pendent, fent que l’actual divisió, dissenyada per Joan Soler i Riber, s’haja anat imposant de manera oficiosa perquè ha anat servint com a referència per l’ordenació de funcions i recursos.
Durant la travessia del desert que han suposat els governs del Partido Popular res va canviar. Era massa arriscat per a d’ells tocar qualsevol estructura de poder que els poguera repercutir en una pèrdua del poder absolut i absolutista que han exercit des de les Diputacions. Una comarcalització efectiva haguera creat focus de contrapoder que els hagueren impedit este domini absolut de la situació. Temps perdut. En canvi, l’arribada d’un govern diferent en clau progressista després de les eleccions de 2015, permetia pensar que arribava el moment de reprendre esta tasca. De fet, així es va plasmar en el l’Acord del Botànic i així es va prometre, en un dels coneguts ara per «ximoanuncis», que s’abordaria.
Però de nou la falta de voluntat, o de gosadia com preferisquen, ha deixat este Consell atordit i sense capacitat per avançar en la implementació del nostre Estatut d’Autonomia. Una reforma d’estes implicacions corresponia al Consell, amb tota maquinària de l’administració i els recursos tècnics per abordar-la. A meitat de la legislatura, vista la paràlisi, Compromís va treure la poteta presentant de manera solitària una proposta, poc elaborada s’ha de dir, en este sentit, la qual cosa va generar cert conflicte intern en el Consell i va encendre un foc que el PSPV es va encarregar de sufocar. Tot i que es va continuar prometent que la llei vindria, la realitat s’ha acabat d’imposar, com en un seguit de casos que implicarien arromangar-se i enfrontar contradiccions. Vist el panorama, amb la Llei de Comarcalització a la nevera, vam decidir presentar la llei per coordinar les diputacions amb la Generalitat. Si no mampreníem açò de les comarques, almenys deixem el terreny abonat per la següent legislatura buidant els ens provincials. I tampoc vol el PSPV, tu, quin interès en deixar morir les comarques.
*Diputat de Podem a Les Corts
