Hui és el segon dia de Nadal o dia de Sant Esteve, ja ho sabran, però el que tal vegada no sàpiguen és que és el patró de Roma i de diversos oficis, a més de protector contra l’obsessió, els dolors de cap i el sant a qui demanar una bona mort. Coses que u descobreix googlejant, no es creguen que sóc un expert en aquesta matèria. El cas és que hui un bon grapat de veïns del nord menjaran canelons. I, pel que siga, tal vegada perquè cada vegada em sent més rodejat d’animals, hui m’abellia escriure una sèrie de faules que últimament he recordat.
M’agrada la que parla de les conseqüències de la supèrbia. La del cavall que galopava altiu quan anava a la batalla i va empényer i maltractar a l’ase, però que al tornar ferit de la guerra, convertir-se en cavall de càrrega i donar voltes a una sínia es va adonar que la força, la salut i el poder no són per a sempre i més dura és la caiguda com més alt estigues si no tens gens ni mica d’humilitat. O la de la rabosa i el llenyataire incongruent que la va enganyar perquè amb les mans i amb la boca no va dir el mateix.
Tampoc està gens malament la que parla de la vanitat de la granota, és a dir, de l’orgull de qui té un alt concepte dels seus propis mèrits i un afany excessiu de ser admirat i considerat per ells. La granota va tindre la idea de demanar a dues oques que l’ajudaren a volar agafant-se ella a una canya que portaven les dues aus. La torpor de voler deixar clar que la idea havia estat d’ella i de mostrar eixe orgull davant dels altres la va portar a caure al buit.
O la del gos cobdiciós que portava un tros de carn i en veure’s retratat en un riu i en voler apoderar-se del tros de carn del mateix reflex va perdre el mos veritable i el mos fals. O la de l’ase que carregava la imatge d’un déu i creia que la multitud es postrava davant d’ell donant-se aires que no li corresponien. Però una de les meues preferides és la dels eriçons que es van adonar que per a protegir-se del fred necessitaven estar molt junts, acceptar el mal que els farien les espines dels seus companys i treballar sempre en equip.
I NO ES UNA FAULA pròpiament dita però els protagonistes són uns vertaders bèsties, últimament em ve molt pel cap una frase de Joseph Goebbels, ministre de la propaganda del Tercer Reich: «Una mentida repetida mil vegades es converteix en realitat». Mai he cregut en eixa màxima però eixa frase junt amb els famosos relats ocupen massa la primera plana dels moments polítics actuals. Els he de confessar que encara que entenc la veritat com un element de diverses cares, no sóc gens partidari ni de la cita nazi ni dels relats que anteposen els contes a la realitat. I si els nostres relats, les nostres decisions, les nostres polítiques obrin, encara que siga tan sols una mica, les portes dels governs a la dreta, alguna cosa no estarem fent bé. Tal vegada el camí es veja recte quan mirem cap enrere però és la nostra obligació conduir les corbes quan mirem cap endavant. Si no volem aprendre ni de les faules, ni dels contes, ni dels relats nazis històrics ni entenem la pluralitat política actual, tal vegada tan sols som mereixedors de repetir l’error del mite de Narcís, que morí ofegat en intentar besar el seu propi reflex en una font.
*Portaveu de l’equip de govern de l’Ajuntament de Castelló
