Després d’un llarg procés històric, la modernitat il·lustrada va ser capaç de deslligar l’Estat de la religió, el tron de l’altar. No va ser fàcil. Va costar segles, guerres, enfrontaments i lluites sense fí, però es va aconseguir. La distinció radical entre pecat i delicte va ser assumida per les societats lliberals democràtiques. El pecat és assumpte de la consciència de cadascú, el delicte es cosa de la comunitat. Aquest llarg procés va aconseguir que la religió assolirà el seu veritable sentit lligada a la creença individual, a la consciència particular. S’instaura el Estat laic o acanfesional, no és el mateix, però per el que ara volem explicar tant si val. Quant de dolor, quant de sofrimet, quanta sang derramada! Acabaran les guerres de religió i s’instaurarà l’Estat modern que primer serà lliberal i més endavant lliberal democràtic. Encara avuí, en alguns indrets, no s’ha aconseguit aquesta distinció Estat/religió i aixó pot explicar, en part, el fenòmen terrible del terrorisme islàmic.
Des de finals del segle XX i al llarg del segle XXI estem vivint un fenòmen semblant. Estem en procés de deslligar l’Estat de la Nació, la comunitat política del sentiment nacional. Les identitats han de ser prepolítiques: una cosa són els sentiments identitaris, que com abans les religions cadascú ha de tenir els que vullga o senta més pròxims i un altra cosa ha de ser l´organització administrativa estatal i pública que defensa els drets dels ciutadans. Les nacions ja no funden Estats.
Entenem que a les mentalitats fortament nacionalistes els costa entendre aquest procés. D’igual manera que al llarg de tota la edat mitjana i l’inici de la modernitat costava entendre que el rei no fora defensor de la religió, la cristiandat en el nostre cas, i no es podia separar, fiquem per cas, ser espanyol de ser catòlic. Però els grans procesos històrics són difícilment reversibles, la qual cosa no vol dir que el procés siga linial, unidireccional i directe, i no puga haver avanços i retrocesos, corsi i recorsi, deia l’italià G. B. Vico.
Disortadament, hi ha una constant tendència a fer valdre en l’espai públic la força de les peculiaritats identitaries i singulars. El que el segle XXI ens planteja és fer d’eixes peculiaritats una questió prepolítica, com ara sortosament ja és la religió. I no és que no pugen formar part del debat polític, ni que eixes exigències de reconeixement siguen il·legítimes, ni molt menys, a tots ens fa falta una identitat i ens agrada i defensem la nostra terra, la nostra cultura, la nostra llengua; es tracta de que aquestes reivindicacions han de fer-se en la clara consciència de que no poden consistir en la ultima ratio de la política. De no ser així, i sovint no ho es, i ací tenim la qüestió catalana per mostrar-ho, socave l’àmbit públic, ciutadà, igualitàri de la política. Si la identitat nacional es transforme en principi polític màxim, mantenir la igualtat ciutadana resulta impossible. Es produeix un canvi fonamental del subjecte polític, ja no es el ciutadà com subjecte de dret, sinó un altre tipus de subjecte: el natiu o l’habitat del territori. Inverteix el sentit de l’accés a la política per que no fa seua la universalitat, característica del àmbit propi i comú de la política. Fa pivotar la política sobre identitats compactes, homogènies, substantives, preexistents a la constitució del cos polític i actua inevitablement contra la igualtat essencial del ciutadà.
Desnacionalitzar i europeitzar són uns grans reptes per a una esquerra veritablement progressita, universalista i laica no tant sols de les creeences religioses, sino també de les identitats nacionals. Els socialdemòcrates, ara també hem d’estar ahí encapçalant eixa segona revolució laica. Com ens agrada dir: identitat nacional o ciutadania igualitaria. That’s the question.
*Presidente de la Diputación
