Diuen que les xifres i els números deshumanitzen, i la veritat és que tenen raó. L’altre dia, ma mare m’explicava que havia arribat la veïna del bungalou que ve de Madrid. Les històries que li contava eren difícils de quantificar. Al març els hospitals madrilenys tenien als pacients als passadissos, es van quedar sense mantes i alguns d’ells s’havien de tapar per dormir amb les seues pròpies jaquetes.

La història més impactant era la de l’amic que no trobava les restes de la seua dona. Així de cru. Algunes víctimes de la covid-19 les van portar a incinerar a altres províncies i, en aquells moments de caos, es van perdre les restes. Ara hi ha persones que busquen desesperadament poder soterrar els seus familiars i no sap on són. Terrible.

Aquestes històries no es poden comptar amb números. Cal entendre’n la dimensió humana. Però les xifres sí que ajuden a entendre la magnitud dels problemes i a visualitzar possibles solucions. No és casualitat que un bon polític siga comparat amb un bon estadista.

JO SÓC dels que pense que la nostra feina -no només la dels polítics, la de tota la societat- és justament la capacitat de combinar la sensibilitat personal amb les xifres i l’anàlisi de la situació. I dic això, perquè si hi ha una història i unes xifres que ens han fet esgarrifar durant aquesta crisi han sigut les de les residències de persones majors.

Com tractem als nostres majors, als nostres pares i mares, avis i àvies ens defineix, i molt, com a societat. Sovint, es fa necessari un suport professional per a tenir cura dels nostres majors. CCOO quantificava en 2.400 les places en residències de gent gran que calen a les nostres comarques per a poder donar una atenció optima a la població d’edat avançada que tenim.

Aquesta setmana també es feia públic que el País Valencià i Galícia eren els territoris que menys impacte de coronavirus havien registrat en les residències de gent gran, amb un 4% d’afectats, lluny del 17% de la comunitat autònoma de Madrid. El fet que perdem només una vida humana ja és terrible però també és cert que aquestes xifres ajuden a analitzar la realitat i a determinar que hem fet bé i que podem millorar.

Més xifres. A Castelló ciutat tenim tres residències privades en procés de construcció. Quan, enmig de la pandèmia, estava en qüestió la relació entre residències i sanitat, el jutge Joaquim Bosch aportava una dada: tres quartes parts de les residències de gent gran d’Espanya són privades.

Aquestes xifres, analitzades i reflexionades i amb plena consciència que volem el millor per a les persones majors encara que no puguem tindre’n cura en primera persona, ens porten a una conclusió: necessitem més residències. Des de Compromís ho tenim clar des de fa anys i per això demanem més places públiques, en un model descentralitzat, que incremente les relacions humanes i l’atenció personalitzada que requereixen els nostres majors. Elles i ells, pilar fonamental del creixement social i econòmic, es mereixen les millors cures i la resta, la tranquil·litat de saber que les estan rebent.

*Portaveu de Compromís a l’Ajuntament i la Diputació de Castelló