Europa va construint-se a poc a poc. Potser no de la manera que voldríem, per² el modelatge d´un espai comú de conviv¨ncia va prenent forma, malgrat tot. I, a cada pas, la sensació de pert nyer a un mbit compartit va guanyant pes en les consci¨ncies. Ens sentim més europeus que fa uns anys, sense dubte. Sobretot, des que l´euro ens evita uns tr mits enutjosos i el desfici d´haver de passar-nos el viatge calculant, cada volta que ens acostem a una ciutat d´Europa. Encara que, dia a dia, constatem que no acabem de prescindir, si més no mentalment, de les velles monedes. Ja ho vaig escriure en aquesta mateixa columna, que la butxaca ens agermanaria més que els gests i les paraules.
És clar que ens agradaria prescindir d´algunes excresc¨ncies que llasten l´avan§ en els marcs estatals tradicionals. Que desitjaríem que el negoci tinguera menys import ncia que les persones, que l´Europa que naix fóra més solid ria de portes enfora i més tolerant de portes endins. Que les nombroses nacions que hi conviuen no estigueren relegades pels Estats on, unes bé i altres no tant, s´aixopluguen. Que les grans conquestes socials i polítiques de la hist²ria d´Europa, els drets la formulació dels quals ha tingut lloc en solar europeu, foren un referent inqüestionable, el punt de partida de noves fites. I que els fantasmes que, també, han estés el terror i la ignomínia al llarg d´aquestes terres foren definitivament conjurats. Ja sabem que no és possible, tanta sort. Que les llengües i les cultures minorit ries no tindran l´estatus que mereixen. Que als emigrants no els posarem les coses senzilles. Que les velles r¨mores continuen vigents i el perill que ressusciten antics monstres és encara ben ferm. Que algunes conquestes socials no eren tan fermes com creiem. Que, de la hist²ria, no aprenem el que caldria. I que l´euro és encara més important que les persones. Ja ho sabem, tot a§². Per², tot i les mancances, tot i les dificultats, Europa va construint-se, encara que siga a poc a poc i no del tot com voldríem.
Ja és un bon símptoma de l´avan§ imparable de la construcció d´Europa que les ferides obertes pels protagonistes de la foto de les A§ores hagen cicatritzat tan prompte i tan bé. Que ens h gem obert sense massa entrebancs als nombrosos països que s´acaben d´incorporar, tot i ser conscients dels problemes que, a curt termini, ens crear l´adhesió. Ja és un bon símptoma que es qüestionen algunes formes i alguns camins, per² ja ningú pose en dubte la necessitat d´avan§ar, cada dia més, en la consolidació d´un espai únic, i també d´un mbit comú de conviv¨ncia. És cert que falta molt de camí per recorrer. La prova la tenen en la discreció amb qu¨ enfrontem tots --ciutadans i partits polítics-- les eleccions europees que se celebren avui. Per², si girem la vista enrere, veurem també que no és poc el camí que ja hem recorregut. I aquesta és, sense dubte, una bona, molt bona notícia.
