Séneca deia: "cada dia que passa és una vida aïllada, per tant hi ha que fer d´aquest temps, únic, autèntic".
Al llarg de l´any han sovintejat en la memòria fets i quefers, històries i passions, per tal de despertar, si més no, l´interés del possible llegidor d´aquestes senzilles columnetes. Alhora és un honor per a mi poder relatar tot allò que esdevé al meu pensament a través de l´escriptura que és el millor que se fer. A l´altre costat de la balança havia subsistit dins meu, al llarg del temps, l´íntim convencional reserva inacta com la meua particular veritat última, sempre en estat d´esbós com un lloc de mi mateix inaccessible als emperatius del món. Era un espai inconcret i inviolable, que és el de la poesia. El món convers calia que aquell vell-arbre que enfonia les arrels, anys endins, tragués cap a fora tota la meua ufana, i tanmateix afrontés el repte d´escriure amorosament les balades.
Jo savia que existia un altra cosa substancial que no arribava a definir i que s´esmunyia per les clivelles de tot allò que quotidianament m´estructuava la ment. Alguna cosa precipitava el pacte, per exemple convertint-ho amb un plaer que gosava donar al meu desig un perfil que de vegades es debatia davant d´un paper en blanc. Era la poesia. Pot ser no ho havia sabut sempre, però els anys, breus escenaris de les meues inquietuts, anaven destruïnt tota la coartada.
El món canviava: paisatges verdíssims reblits de nebuloses melangies, nimfes estèries, amors de lluny vagament inassolibles. El temps tenebros d´aquesta vida ja m´havia mancat certa pau. La naturalesa s´entenebra contemplant la destrucció!
Escriptor
