Fa uns dies un grup de gent increpava, i de quina manera, els diputats electes al Parlament de Catalunya quan entraven al recinte per tal d’aprovar uns pressupostos que, d’entrada, retallen els serveis públics, com a mínim, un 10%. Salivades, empentes i, fins i tot, un esprai roig marcava --malauradament per a sempre--, l’esquena d’algun diputat. Sempre podrà emmarcar la jaqueta com a prova de la duresa de la dedicació política com una mena de trofeu.
De la notícia s’han fet ressò diaris, ràdios i televisions acusant l’organització del 15-M d’haver-se’n passat vint pobles com els dels regalets a la dona del president de la CAV com també d’estar a la vora de la línea roja sense especificar on es troba la tal línea si ací o a Lima.
Que s’ha tractat d’un acte violent no hi ha cap dubte com tampoc de la violència que el ciutadà patix dia rere dia de les institucions que, paradoxalment, han de vetllar pel seu benestar quan, a Castelló, contracten 38 assessors que han costat 6 milions i mig d’euros en quatre anys, construixen un aeroport absolutament innecessari que ha costat 140 milions i el que vindrà. Violència institucional és assignar-se sous estratosfèrics per fer una feina absolutament improductiva com és la dedicació a la política quan trobem a un regidor de festes que cobre més que un metge. Violència institucional és mantenir a un exalcalde anys i panys de gerent de no se sap quina història virtual de les llengües amb xofer, secretària i assessor... El record, però, impagable dels aldarulls de l’altre dia és el de la imatge d’un furgó policial ple de diputats amb escorta quan recorda unes profètiques paraules de Carles Mulet (...). Doncs això. H
