Hi ha una constant universal que consisteix a pensar que, sempre, compres cara i vens barata alguna cosa.
La tal cosa pot ser una vivenda, una fanecada a bon lloc, un cotxe de segona mà o l’alcaldia d’un poble. També hi ha una altra constant universal que proclama que qualsevol cosa comprada al comerç xinés, bé siga una clau anglesa, piles per a la ràdio o una alcaldia, acaba costant el doble quan has d’adquirir-la per segona vegada en un establiment de qualitat. Ara, moment de pactes postelectorals, tot i tenir una minsa representació o no tan minsa, hi ha qui s’encabota, d’entrada, no ja a no demanar una cadira -premisa seguida per no poques formacions a més d’impedir que governe el PP ací i allà-, sinó el silló principal, un sofà i dues butaques. Fins i tot hi ha qui analitza els resultats des d’una perspectiva adivinatòria afirmant que la por o el desfici han impedit que els votara més gent quan els programes electorals oferien -tret de deshonroses propostes-, gairebé un 80% de coincidències.
Part s’ha aconsguit però depén de la dedicació, humilitat i generositat dels negociadors que la cosa acabe de manera satisfactòria no ja per als partits sinó per a la ciutadania quan demanda responsabilitat a aquells que es presentaren a les eleccions i no acabe tot com una picà de fesols. H
*Escriptor
