A una companya meua d’estudis, quan fèiem el treball de camp per a la tesi sobre antropologia, li tocava fer un estudi de la convivencialitat als bars. París, la facultat de La Sorbona, quedava lluny, érem a la França profunda. Res de les mistificacions de la gran ciutat. Aquell poblet era, pam dalt pam baix, com un de les nostres terres valencianes.
Nadine havia de fer una de les activitats pròpies dels sistemes d’estudi etnològics: mirar, observar i apuntar. Com que als bars on hi treballava solament els visitaven homes em demanà que jo l’acompanyara. Com a mínim els primers dies. Així és que hi van fer cap. I ella observava i apuntava jo anava mirant. La meua mirada podia vagarejar per on em donara la gana. I ho feia amb plaer.
Era un lloc fosc, no massa net, silenciós, i amb quatre cartells anunciant les travesses de cavalls , comunes a França, un partit de rugby i l’aigua Perrier, tot un símbol de delicadesa en aquell salonet somort . Mirar és divertit.
És ara, després de tants anys, quan em venen al cap algunes característiques de la forma com la gent es reuneix per a prendre un cafè , beure una cervesa o un vinet i xerrar. Fonamentalment fer petar la xarrada. I de tot el que siga. Ara que no tenim la mateixa possibilitat que abans de la pandèmia.
La diferència més important respecte als nostres bars i cafeteries i els forasters, és el soroll. I la televisió. A casa nostra som sorollosos, molt. Tant que les televisions van en marxa encara que ningú els en face cas. Deu ser que el rum rum d’una veu llunyana ajuda al diàleg! Cal remor de vida.
Ací estem acostumats al crit. Massa acostumats. Fent, com he fet, uns quants viatges pel món m’ha permès comprovar com són les diferents maneres com la gent ens reunim per a beure, també menjar, i tirar de llengua.
Els cafès d’Europa de l’est i central són molt còmodes. I silenciosos. I tenen unes coques perfectes. Les de xocolata, excel·lents! Ningú alça la veu. Són una mena de balnearis. El tipus de bar o cafeteria que coneixem a Europa, al que diem Occident no tenen repetició arreu del món.i ha imitacions, però no són el mateix. El mateix savi Georg Steiner, que ha recorregut mig món i escrit moltíssim ja ho va dir: una de les característiques europees són els bars i cafeteries. O els carrers amb noms. I més coses , clar.
Per centrar-nos en un tema tan ample i seriós com és la contemplació de la nostra manera de seure als cafès, paga la pena llegir el que deia Josep Pla. Un inqüestionable visitador de bars i restaurants. El que diu, més o menys, és que nosaltres als bars hi anem a fer una xerrada curta. I que això explica i condiciona la nostra manera, mediterrània en general, però valenciano-catalana en particular, de mirada curta. Dèbil, fugissera i volàtil. Ell ho diu amb molta gràcia. Compara el nostre pensament al d’una papallona que va i va fluctuant i sense rumb amb el de territoris més forts i poderosos. A Valladolid o a Oviedo els pensaments són com els que deu fer una àguila, un lleó potser. Forts i amb mirada poderosa. Té raó. Nosaltres prenem cafè o fins i tot esmorzem en no més de quinze o vint minuts. Fins i tot les converses llargues, monòtones, de tertúlia, han acabat i ara tot passa per twitter o feisbuc. Són unes altres històries.
No parlem de com es reuneixen a l’Àfrica o Àsia. Ens cau lluny i , malgrat la globalització, tenen unes formes de cultura popular diferent a les nostres.
Ací, tenim moltes vegades mostres del client o clienta passavolant. Que entra, demana un tallat , un cafè o una cervesa i ix disparat. Aquest no compta per a la nostra vista.
En general els nostres bars, no tant les cafeteries, són llocs incòmodes. Taules i cadires de plàstic o railite. Per a estar-s’hi vint minuts. Sortosament ara hi ha cada vegada més cafeteries que, junt a pastissos o coques , permeten seure en un raconet i xerrar. Sense televisió ni aldarull excessiu. Una delícia!
Ara , en eixos llocs es pot parlar. I també assaborir productes de la terra en variades formes la qual cosa és un privilegi i un encert que els oferisquen. Encara hi ha més. Un petit detall, ben important al meu entendre, que és tenir un diari, generalment el Mediterráneo a Castelló, per a fullejar. Ací el diari no va, com passa a Europa central, fixat per una mena de pinces de fusta que permet una lectura fàcil i que, una vegada el client acaba, el sol deixar penjat a l’abast del proper lector.
Als nostres bars, però especialment a les cafeteries, s’han produït els darrers temps uns canvis que, sense fer soroll, donen el to agradable i educat que fa de bon viure el personal: la presència de dones. O, d’una dona sola. I això és una mostra de civilitat i ciutadania apreciable. Tots n’hem d’estar contents, nosaltres i elles. Són poquíssims els països del món, de tot el món, on una dona puga seure sense ser molestada. Tant que, pràcticament no hi van perquè la societat, els homes no ens enganyem, no els ho permet.
El que té de millor aquesta forma de conviure, de mantenir contacte amb la resta de la societat, més enllà de les relacions familiars o estrictament personals, és que ací compartim amb el món. Siguem en una taula o al taulell.i ha contacte amb la resta de ciutadania. Sí, a més, es fa xerrada ja és que practiquem el diàleg. Tan necessari. I de què parlem?
De tot. Dels amics, d’assumptes personals. Però també de política, de temes econòmics, del temps evidentment i de política exterior si convé. Un conegut meu diu que quan parla amb els amics arregla el món. I no deixen cap tema per tocar. Res . Tot passa pel garbell d’unes mirades i crítiques que no fan mal a ningú.
En siguem conscients o no, fem pura filosofia encara que no isca Kant ni Aristòtil de forma explícita. Fem filosofia de carrer.
En aquests llocs de reunió popular s’hi presenten en múltiples i variades formes idees per a tot. Per a muntar un moble d’Ikea o per a dir al Senat com deuria fer.
Són com les antigues assemblees de la Grècia clàssica. On el zoon politikon diu la seua.
El que ara fa falta és que aquesta explosió d’idees i propostes passen a coneixement dels polítics. Per a que les cafeteries serviren com les assemblees populars, amb renovació periòdica de tertulians, a partir de les quals es produïren les línies de la política. Si més no la política municipal.
Encara que, quan parlem en aquests llocs els tertulians no només parem esment en casa, i anem fins dalt de tot. A cas no va ser aixina com la millor democràcia grega va funcionar?
*Sociòleg i traductor
