Supose que en alguna ocasió han escoltat o han sigut vostés qui han dit aquesta expressió, i ja es poden imaginar que aquest article no portarà lloances, sinó més aviat una crítica, crec que més que justificada, a la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica, que fa pocs dies va ser aprovada pel Congreso i que ara està al Senado.
I és que encara que aquesta llei era molt esperada --sobretot per tota la gent que estem implicada en aturar el canvi climàtic-- ha fet tard, molt tard. El Regne Unit va aprovar la seua llei de canvi climàtic el 2008. Fa tretze anys, els anglesos ja començaven a avançar.
Que Espanya haja tardat tant a afrontar aquest problema és un fet que escapa a l’enteniment, però si pensem que fa no tant el primo de Mariano Rajoy negava el canvi climàtic, quadra la història. A més, tota eixa poca vergonya que vam haver de viure des del 2015 fins al 2020 (i seguim vivint) amb repeticions electorals, candidats que guanyaven les eleccions, però no es presentaven a president, del no que és no, però en veritat és si o abstenció... Tot eixe teatre i eixe desgovern han tingut conseqüències en la nostra vida i, el que és més greu, les tindran en el nostre futur més immediat perquè fem tard, crec jo, per aturar el canvi climàtic.
Situació d’emergència climàtica
Però és que si la llei fa tard i és tan poc ambiciosa i poc decidida, si tenim en compte situació d’emergència climàtica en què estem, arriba malament, molt malament. Que la llei no era per sentir-se orgullós era fàcil de veure. El tràmit d’aprovació, en compte d’anar al Congrés i posar el tema en l’agenda mediàtica, va passar per comissió. Així la vergonya seria menys visible.
El que hauria haver sigut un esdeveniment important va ser una presa de pèl. I per això Compromís ens vam abstenir, ja que encara que volguérem legislació específica de canvi climàtic, no volíem, ni podíem, votar a favor d’una norma com aquesta. Només cal escoltar el discurs del diputat d’Unidas Podemos i exdirector de Greenpeace durant deu anys, Juan López de Uralde, per adonar-se del paperot que estava fent l’ecologisme en el govern més progressista de la història.
La llei està plena de verbs com «promocionarem» i «afavorirem» per a referir-se a polítiques que hem de posar en marxa ja, demà mateix, urgentment. En canvi, quan arriba el moment de parlar del transport, la llei canvia. Per al vehicle privat elèctric tot són perífrasis d’obligació. En poques paraules, amb el canvi de model la llei és tova i només perpetua les actuals formes de mobilitat que són insostenibles.
Mereixen una menció a banda els objectius de reducció de CO2. Mentre els científics ens reclamen que reduïm un 55%, la llei només exigeix una reducció del 23% per al 2030, una decepció total perquè ignora el principal repte del nostre temps.
Per les actuacions de la ministra socialista Teresa Ribera (amb la MAT, amb la bombolla especulativa de les renovables i amb la gestió de residus urbans) no tenia molta fe en ella. Però la decepció amb aquesta llei ha sigut majúscula, sobretot perquè en juguem el futur, el nostre, el del planeta i els de les noves generacions.
Portaveu de Compromís a l’Ajuntament i la Diputació de Castelló
