No sé si vosté recorda on estava el dia dels atemptats de les torres bessones. Jo a ma casa, un dia quotidià com qualsevol altre. Més que menjar m’engolia els aliments a una velocitat supersònica. Dinàvem a la cuina, en una taula quadrada, jo seia davant del meu pare i la meua germana de la meua mare, supose que totes les famílies tenen llocs assignats quan seuen a taula, és el teu lloc, el que et toca. En la nostra cuina no hi havia televisor, i això feia que parlàrem molt i contraposàrem opinions en alguna que altra acalorada discussió.
Fa vint anys jo feia per veure tots el capítols dels Simpson. Ara continue sent fan, però els tinc abandonats. I clar, fa vint anys que no hi havia cap plataforma digital, ni tampoc la TDT, si volies veure els Simpson havies de ficar de dos a tres del migdia entre setmana Antena 3, i com els he dit en la cuina no teníem televisor així que estava en el menjador.
Si vostés han vist programes en eixa cadena sabran el que és la publicitat. I de segur que han practicat zàpping, una d’eixes paraules que fa vint anys semblaven el súmmum de la modernitat, però que de ben segur que les plataformes com Netflix i HBO l’acabaran arraconant.
Així, fent zàpping, vaig caure al telenotícies de Telecinco, que aquell dia presentava Àngels Barceló. Una de les torres bessones, el World Trade Center, patia un incendi i eixia fum, en aquell moment pensaven que s’havia estavellat una avioneta. Les televisions estaven connectant en Nova York, les càmeres retransmetien en directe i de sobte en la imatge va aparèixer una flamera.
Recorde que Àngels Barceló va dubtar. Ho estava veient al mateix moment que jo i no sabia què passava, i en eixe moment va ser quan vaig entendre la magnitud i que encara no podia imaginar com acabaria. Vaig cridar als meus pares i la meua germana perquè vingueren.
Després vindrien hores apegats al televisor, intentant comprendre que estava passant, l’estupefacció del col·lapse de la primera torre i la certesa que arribaria el col·lapse de la segona, el fum dels enderrocs engolint-se l’skyline de Nova York. L’atemptat terrorista més greu que vivia el món. Un acte terrorista del que encara avui estem vivint conseqüències, com la tornada del talibans al govern de l’Afganistan.
Hi ha dies que et marquen, i aquest va ser un d’ells. Al dia següent recorde eixir al carrer i el mon estava més que en silenci, afectat i incrèdul del que havia vist. Vaig anar a comprar la premsa, encara que jo no la comprava a entre setmana però, eixe dia, no era com els altres.
Demà farà vint anys de l’11-S, i cadascú el recordem d’una manera o altra, el guardem en la nostra memòria i ens porta diferents reflexions. Vint anys d’un acte terrorista que ens va copsar, i que ha de servir per refermar el compromís per la pau, la justícia, la democràcia i la llibertat.
Portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Castelló
