El nostre país no es caracteritza precisament per ser un territori amb rius llargs. Tots són, més o menys, de tirada curta. Que quasi no arriben ni a rius. Que tenen mala llet per regla general, però això són figues d’un altre paner. Els nostres rius, tret del Xúquer, que també li diuen Cabriel terres amunt, o el Segura, que només transcorre per una part menuda del sud, tenen poc recorregut. En tots els sentits.
Però solen tenir mala bava, ja ho hem dit més amunt. En tenim pocs, de rius veritables. Però per contra, de rius, rius secs, rambles i barrancs, n’hi ha un fum.
Mirem tot el territori... i ràpidament veurem que, de nord a sud, n’hi ha per a tots els colors. Cada poble en té un, podríem dir.
I els tenim amb noms ben sonors, deliciosos, de regust romàntic o amb tirada a twitter. Cadascú amb una o mil històries que contar. Des del Baix Maestrat fins al Baix Segura es succeeixen amb una regularitat sorprenent si es considera que la regularitat de les seues avingudes és cosa d’un altre món. Però en qüestió de pocs centímetres, si mireu un mapa, o de no massa quilòmetres si un observa la realitat, es pot comprovar com en tenim, de dalt abaix, fins i tot per a regalar als països de pluja abundant. Podem prendre’n un qualsevol per a considerar-lo paradigma del que són i fan aquests rius de butxaca. Per exemple el Montnegre. Jo l’he descobert, paradoxalment, de la mà d’una senyora de Madrid. Era el cas que jo no el coneixia de prop. Però per eixir del pas em vaig atrevir a dir-li quatre coses. Totes elles comunes als nostres rius. El Montnegre neix a la serra d’Onil com altres ho fan al Penyagolosa o a Mariola.
Passa per les comarques de l’Alcoià i l’Alacantí i ve a desaiguar al Campello. Té, com tants altres, diferents noms segons per on passe. La capacitat valenciana per descriure el territori i posar-li el nom propi és incommensurable. En aquest cas va des del riu de Xixona al de riu Sec. Ja pot veure el lector o lectora l’enorme expansió territorial del darrer.
Per la part alta el Montnegre, com molts altres, té un embassament per a facilitar regar els horts que creixen al seu pas. En el cas tractat compta, cosa remarcable, amb un d’aquests enginys de l’enginyeria humana més antics d’Europa: el pantà de Tibi. Que tot i ser construcció del segle XVI encara funciona. En eixa zona el riu porta el nom de Verd. La seua conca és llarga, uns 480 kms, però la llargària del riu pròpiament és de 40 kms! Si fa no fa com la major part dels rius valencians.
Ara, de l’aprofitament del seu cabdal, d’això sí que en sabem els habitants d’aquest País Valencià. No se n’escapa ni una gota d’aigua. És treball que hem après des de fa segles i que encara el fem servir. En el nostre cas dels rius, com del porc, ho aprofitem tot. I com del Montnegre, també de la resta de rius i riuets d’aquesta terra, en general, tan eixuta i de poca pluja.
Però ens preguntem... aquest riu de qui és? Hi ha algú que en tinga la propietat? Amb un riu nostre podem dir allò que dèiem de xiquets: el carrer és del rei però qui passa és d’ell! I doncs no. El riu té amo. Dos amos per a ser més exactes. Per una banda l’estat, via això de les confederacions hidrogràfiques. Per una altra els amos dels diners, els rics, els poderosos vaja! El primer en pren cura en nom de la societat. O en deuria prendre, que no sempre és el cas. El segon en treu profit de la propietat, que és de tota la població.
Fa dos dies es va ensorrar a Peníscola un edifici. I fa dos anys al Baix Segura hi van haver unes inundacions d’allò més espectaculars i desastroses. En tots dos casos massa desgràcies i malvestats que ho va pagar, com sempre ¡Pebrereta! I no és casualitat que tots dos incidents, desgraciats, van ocórrer a la vora o per culpa, diguem-ne culpa encara que la natura no en té de culpa, de barrancs o rius com el Montnegre.
El que ha succeït, tant en un cas com en l’altre no, es deu als infortunis de la natura, ni tampoc als designis del destí.a ocorregut perquè aquells que dominen el territori fan el que volen a sobre seu. I ho fan perquè els deixen. L’estat els deixa, i els diners i l’avarícia en fan la resta.
El Montnegre, que baixa canalitzat a la força, com tants altres i com em mostrava la senyora madrilenya amb sorpresa, no té culpa de destrosses ni d’inundacions. Al riu el que li toca fer, i ho acompleix degudament, és dur les aigües sobreres cap a la mar.
No és descobrir Catarroja si diem que la major part de la costa, i per això mateix, les desembocadures dels nostres modestíssims rius, ha estat modificada i fins i tot destruïda o devastada per accions especulatives .
On ha primat el domini del territori per interessos econòmics, financers, més que sobre el valor social, i per a la societat, dels espais de les desembocadures.
Ningú no pot negar que les persones que han suportat l’ensorrament o la inundació solament han sofert i obtingut el mal premi de les bestieses fetes sobre les desembocadures en particular i sobre la costa en general. No s’han respectat els coneixements atàvics que diuen allò de que «les aigües treuen les escriptures» .
I la cobdicia ha fet que es construïra sobre espais inapropiats per poder guanyar més diners.
Tot açò ens porta a la conclusió de que la gent del carrer no tenim cap poder sobre el territori. Que no manen sobre l’espai on tots hem de viure i conviure. I de que qui mana , els dos amos indicats, se n’enfoten de la burra i de qui va damunt.
I és que com diu una sentència de Virgili, Non illi imperium!. Això, això, efectivament: ni l’estat ni el territori són seus. Com a mínim, rieres, rambles, barrancs i rius humils demanen el seu dret a existir sense ser molestats ni destruïts. I no haurem de ser nosaltres, passatgers en aquesta terra, qui els neguem el seu espai.
Sociòleg i traductor
