A llà per mitjans el segle dinou, amb la Renaixença, es crearen les associacions excursionistes culturals. Fou una mena d’exigència nacionalista il·lustrada, reivindicativa del territori, del seu coneixement, de la seua cultura i costums. Per als poetes i escriptors com Guimerà i Aribau en Catalunya, Llombart i Llorente al País Valencia o Costa i Llovera a les Illes, fou la vindicació del paisatge com inspirador, l’idealització de la vida en contacte amb la natura, o el romanticisme. D’allò que la ciutat començava a perdre. Quan comença l’industrialització i l’economia naixent dels serveis, canvia el caràcter ciutadà impregnat fins a les hores del camp. En una societat eminentment agrària es difícil d’instaurar l’excursionisme, no te sentit.
A Castelló, el canvi de societat agrícola a societat industrial i de serveis, es va produir més poc a poc, de fet encara continua. Va començar allà pels anys 30 del segle passat, amb la creació, per algunes persones il·lustrades –els sabuts , com els deien-- de Castelló del Centre Excursionista Castellonenc. Entre elles estava el professor Francesc Esteve i Emili Sanchis, pare del que fos fundador i president del CEC. A semblança de les organitzacions catalanes, feien excursions culturals. Desprès a l’ any 55 vingué la fundació del Centre Excursionista de Castello –CEC-- també promocionat entre d’altres per en Francesc Esteve, i Ferran Sanchis. La nissaga continuava. Aquesta ja era una entitat excursionista i cultural, amb esperit d’aventura, apassionament per conèixer el país, la seua historia, i els seues costums.
Una fantasia
L’excursionisme/senderisme és caminar, exercici, esport, aprendre, conèixer, convivència, aventura, viatjar. Les terres, els bells paisatges per on passes sempre suposen un descobriment ple de sorpreses; un alliberament de la ment, una forma d’entendre el país. Quelcom així com una llum en la finestra dels ulls que il·lumina el nostre interior, deixant vore que som part del tot, i casi res dins la natura. Una fantasia, que et porta a imaginar les formes, les històries, els treballs, les persones. Una llum per entendre el que ens envolta i fins i tot apunta a l’essència de la nostra pròpia existència. Mitjançant l’excursionisme comprens que no eres més que una fitxa del puzle, d’un dibuix que representa el tot en la biodiversitat.
La seua filosofia consisteix en creure i entendre és alguna cosa més que l’acte físic, molt més que esport. Es camí potser, per a conèixer-te; una gran escola per formar-se.
Als anys 70–80, l’urbanisme, el progrés, l’increment de la Industrialització, van anar modificant els hàbits. Ja no es podia jugar o conviure al carrer. Als xiquets i xiquetes els van recloure, per seguretat, en les presons consentides que son els pisos. Varem guanyar en intimitat i varem perdre en sociabilitat. Allà als anys 64 o 65, quan tenia 12-13 anys vaig començar a caminar per la muntanya. Primer amb l’OJE, i desprès de la mili amb el Centre Excursionista de Castelló. Aquest costum deixà al meu cos i esperit una petjada inesborrable.
Les persones, a través dels temps, han utilitzat la naturalesa, i ara se’ns va de les mans. Ja no vivim amb ella, la volem esclavitzar. Avui el mercantilisme ho impregna tot. La gent delera contactar amb la naturalesa, però, com si es trobara en un zoo, res té que afectar-li. Per aixó tenen tant d’èxit els meravellosos reportatges televisius sobre naturalesa: permeten voreu-lo tot sense sofrir per res.
La practica de l’excursionisme/senderisme, mitjançant les entitats excursionistes sense ànim de lucre que hi han a Castelló, produeix un sentiment aventurer extraordinari. No està tot resolt. Queden espais per a l’ incertesa: --l’aventura no es tirar-se amb una tirolina muntada, l’aventura està en muntar-la i pensar que no caurà--. Potencia l’autoestima perque en algunes coses durant el recorregut, formes part de la solució.
Al caminar per espais oberts i naturals, obris les presons consentides que no te permeten, sense objeccions, relacionar-te; o expressar-te mirant als ulls de gent aliè. Es tornar a les essències: un retrobament. La superació de la por per lo desconegut, un respecte per l’entorn, un esport, un aprenentatge, en definitiva una activitat cultural, esportiva i divertida.
La tardor és un excel·lent moment per a començar a caminar i asaborir la pau.
