El Periódico Mediterráneo

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Paco Navarro

AL CONTRATAQUE

Paco Navarro

L’estrategia boirosa

Em ve a la memòria el conductor del acudit que circulava per una autopista pel carril contrari. Pensava que els que li venien de cara eren els que circulaven malament. Imagino que el mateix ocorre amb el cas Puigdemont i el Tribunal Suprem. Almenys així ho han demostrat fins ara els tribunals d’Escòcia, Bèlgica, Suïssa, Alemanya i Itàlia: a cada pas dels tribunals espanyols, un ridícul clamorós a Europa. Pot ser possible que tots s’equivoquen? tant maldestres son els tribunals deixos països? Si des del primer moment el Tribunal Suprem haguera establit que el problema era polític i no judicial, aquest desgavell no haguera tingut lloc, a no ser que fora el que pretenia.

La sospita d’inseguretat jurídica que va portar a l’expresident Carles Puigdemont i als consellers a l’exili, ha estat confirmada per tribunals de països europeus. L’expresident de Catalunya i el seu equip jurídic, diplomàtic i mediatic no perden l’ocasió de denunciar la persecució política que sofreix per part de l’Estat Espanyol, i de la il·legalitat del muntatge judicial, policial i mediatic que s’ha construït per impedir la defensa del dret de portar a terme les seues idees per la via no violenta. Han demostrat un coneixement de la normativa europea molt més eficaç que el jutge instructor del Tribunal Suprem. Possiblement l’expresident no tinga raó; tanmateix, fins ara, tots li la donen. Com és possible, si no, explicar que cinc tribunals hagen denegat l’extradició de Puigdemont i els consellers per causes variades, entre elles la manca de seguretat jurídica. Que l’Estat espanyol, no el govern, ha estat condemnat o millor recriminat per Nacions Unides, Consell d’Europa i Amnistia Internacional entre altres organismes internacionals: per incompliment del conveni internacional i la carta europea dels drets humans.

Es va exiliar justificadament

Tota l’acció de l’Estat espanyol i els tribunals espanyols abans citats, ens porten a pensar que Puigdemont no va fugir. Mes be es va exiliar justificadament pel convenciment evidenciat de la manca de democràcia i seguretat jurídica, com així ho ha demostrat l’incompliment de la normativa legal i les actuacions judicials arbitràries per part de l’Estat. Una de les proves mes fefaents està en les condemnes de presó als nou politics que no s’exiliaren confiant en una justícia que no es va concedir. El càstig hi havia de ser; no podia restar impune un desafiament a l’estat com aquell, per més que no fos delictiu. La sentència i l’arraconament dels condemnats i investigats així com la persecució a entitats vinculades. També l’ultima detenció a l’illa de Sardenya, a requeriment del jutge instructor del Tribunal Suprem, al·legant que les ordres de detenció no estaven suspeses.

Segons el apartat 23 de les recomanacions per a l’aplicació del Reglament de Procediment del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, de 1 de novembre de 2012 als òrgans jurisdiccionals nacionals, relatives al plantejament de qüestions prejudicials (2016/C 439/01), «la presentació d’una petició de decisió prejudicial, entranya la suspensió del procediment nacional fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea se pronuncie». A sant de què ve aleshores l’escamot? De manera semblant se manifesta l’article 10 de la Llei del Poder Judicial.

Es clar que per ara el nacionalisme alimenta el seu creixement amb les continues irregularitats judicials i d’acció; els continus fracassos, errors, i relliscades de tots els poders de l’Estat, i més endavant vorem si també dels altres tribunals inferiors. I no hi ha que oblidar les calumnies, que s’han escampat a tot arreu en aplicació de la tàctica de l’Estat de menysprear la figura de Puigdemont. El murmuri social és cada vegada mes fort i la sensació d’injustícia més assentada. Com deia Jacinto Benavente, «si el murmuri de la veritat pot ser la justícia dels dèbils, la calumnia és la venjança dels covards». Cal pensar que l’Estat canviarà en algun moment la tàctica, i considerarà altres solucions que no passen pels jutjats. I si no ho fa, és molt possible que s’enfonsen als tribunals europeus.

Llicenciat en Dret

Compartir el artículo

stats