En una situació cultural, en la qual socialment i legalment es reconeixen l’avortament i l’eutanàsia com a drets que han de ser protegits, i s’aproven lleis inspirades en antropologies que absolutitzen la voluntat humana, sovint ens podem trobar davant conflictes entre el que les lleis accepten i les exigències de la consciència moral. El creient està cridat a actuar des de la llibertat que ens ha estat regalada en Crist, sense deixar-se intimidar per les conseqüències que puguen derivar-se de la fidelitat al Senyor. En obrar d’aquesta manera, el cristià està donant un autèntic testimoniatge de la fe, que no consisteix a fer patir als altres per la veritat, sinó a estar disposat a patir per ella.
Això implica que moralment no es pot prestar una col·laboració directa a aquelles accions que tinguen com a objectiu l’eliminació d’una vida humana ni en el seu començament ni en la seua fi. En cas que es demane una acció que, sense tindre com a propòsit immediat o conseqüència pròxima l’eliminació de la vida humana, puga possibilitar-la, ha d’evitar-se en la mesura que siga possible. Quan això no ho és, ha de quedar clara l’absoluta oposició personal a aquestes pràctiques. No es tracta únicament de col·laboració material. A un cristià tampoc li és lícit col·laborar intencionalment, aconsellant-les o aprovant-les, encara que s’abstinga de col·laboració material. L’objecció de consciència és un deure moral. Les institucions catòliques deuen oposar-se a que en elles es realitzen aquestes accions i no poden col·laborar perquè aquells que vulguen practicar-les ho puguen fer en centres no catòlics establint, per exemple, convenis amb ells per a derivar els qui ho sol·liciten. És el que es coneix com a objecció de consciència institucional. Atès que l’estat ha de protegir el dret a la llibertat religiosa, hauria de reconéixer el dret a l’objecció de consciència de les persones i institucions en aquests casos. Els catòlics hem de ser coherents amb la nostra fe.
*Bisbe de Tortosa
