En l’evangeli de hui escoltem la paràbola del bon samarità, un text que ens resulta familiar i que ja vaig comentar l’any de la misericòrdia al qual ens va convocar el papa Francesc (Paraules de Vida, 13 de març de 2016). Us convido a fixar-vos en alguns detalls d’aquest text. Tot comença amb una pregunta que un mestre de la llei li dirigeix a Jesús: «Mestre, ¿què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?» (Lc 10, 25). És la mateixa qüestió que en una altra ocasió un jove ric li va dirigir a Jesús (Lc 18, 18; Mt 19, 16; Mc 10, 17).
En eixa pregunta s’expressa la inquietud de tot ésser humà: assolir una vida autèntica, lliure de les inquietuds que ens impedeixen una felicitat plena. Es tracta d’una aspiració que tenim en el fons del nostre cor, encara que molts no ho vulguen reconèixer. No hi ha cap home que no vulga ser feliç, encara que no tots busquen la felicitat pels mateixos camins. Jesús respon al mestre de la llei que li estava interrogant, convidant-lo a que ell mateix trobe en l’Escriptura el camí que Déu ens proposa per aconseguir una manera de viure amb sentit i alegria en aquest món i que, a més, anticipa una plenitud que nosaltres no podem imaginar: «Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la llei? ¿Què hi llegeixes?». Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix»» (Lc 10, 27).
Les persones som felices quan descobrim la vocació que dona sentit a la nostra vida. Déu des de l’eternitat ha pensat en cadascun de nosaltres i ens ha destinat a una missió. La felicitat en la vida està a trobar el lloc en el qual Déu vol que la realitzem. No plantejar-se aquesta qüestió, com els ocorre a molts joves, que no saben què fer amb la seua vida i no descobreixen un sentit al que fan, ni una motivació positiva que els moga a fer el bé, és una forma de pobresa humana. Una persona que no descobreix la seua vocació és una persona sense un futur que la il·lusione.
Bisbe de Tortosa
