No sé molt bé quin és el límit entre les mentides pietoses i les completes, però sí que sé que quan dius una mentida, siga pietosa o no, i la tapes amb més mentides, al final la bola es fa tan gran que ja es torna injustificable.
I això és el que ha passat amb l’Esperit Sant de la nostra patrona. Als socialistes de Vila-real, esta vegada, de res els ha valgut tindre controlats alguns mitjans amb els diners de tots. Possiblement, com a justícia divina —mai millor dit— la veritat ha eixit a la llum. Malgrat tot, fins i tot això ha volgut controlar este peculiar Govern de Vila-real. Estem acostumades, i és que han apujat els impostos i ens han endeutat més que cap altra ciutat valenciana. Després de tot, a crits, amb la falta de respecte cap a Compromís per Vila-real que caracteritza els nostres antics socis de govern, intenten fer creure que res d’això és així i que ni han apujat els impostos ni ens han endeutat més que ningú. Ara entendran molts, no sé si els socialistes també —però ja s’ho faran— per què no estem en eixe govern de mentiders.
I és que al final la veritat sempre ix. Per gràcia de l’Esperit Sant o per justícia torera (també mai millor dit). En un primer moment la regidora de Tradicions fa eixir la seua bilis antiCompromís sense límit, per poc més tard reconéixer que el que estàvem dient era cert. A continuació nega haver ordenat llançar l’Esperit Sant de la patrona al fem i quasi ens alliçona dient que pràcticament per ser bon cristià cal tindre carnet de militant del PSOE. Poques hores després ens trobem una foto a tot color escarbant al fem. Poques hores abans només es buscava «a les dependències municipals». Tampoc sé si uns tractors gegants són la manera més correcta de buscar tan delicada peça. Igualment, hauran d’explicar a Vila-real quin preu ha tingut l’operació fruit d’una gestió nefasta. En fi, que siga com siga, al final la veritat acaba eixint.
Portaveu de Compromís per Vila-real
