Si ya eres usuario, accede...

Recordarme

¿No recuerdas tu contraseña?
Accede con redes sociales...
Si todavía no eres usuario, regístrate...

¡Regístrate ahora! para recibir los titulares del día en tu e-mail.

¡Regístrate ahora! para poder comentar noticias, participar en sorteos y concursos.

Menú Accede
Cabecera Quaderns

ENTREVISTA

Horacio Lavandera: «M’encanta la música que va més enllà del que és possible»

El pianista argentí actua el dia 16 de maig a l'Auditori i Palau de Congressos de Castelló

Eric Gras
14/05/2017

 

De petit geni el van definir en el seu moment i ara n’hi ha gent que fins i tot fa algun paral·lelisme amb l’astre del futbol Leo Messi. Tot és relatiu, és clar, però ningú pot posar en dubte que a dia d’avui Horacio Lavandera és un dels pianistes de més talent i projecció. Té un do, un do que ha sabut potenciar al llarg dels anys amb una formació completa, màxima dedicació i, sobretot, una passió desaforada per la música, aliment de l’ànima.

El 16 de maig l’hispanoargentí visita Castelló per protagonitzar un concert especial, ja que entre les peces que interpretarà es troba una del compositor castellonenc Ramón Paus. Després de la seua actuació a la capital de la Plana l’espera l'Auditori del Museu del Prado, a Madrid, i ja pròxims a la tardor un recorregut per Londres, Viena o Hamburg. No cal dir la sort que tenim de poder escoltar en directe a aquest músic d’excepció a la sala simfònica de l’Auditori i Palau de Congressos. Cita ineludible.

—En primer lloc, voldria que m’expliquessis com és enfrontar-te a una partitura. Com a músic, com a intèrpret, la pràctica és fonamental, però imagino que quan veus davant teu una peça nova que mai has interpretat has de dur a terme un exercici molt diferent que amb altres composicions ja conegudes. Com treballes en aquest sentit? Quins passos portes a terme?

—Considero que cada obra i autor han de tenir el seu so. L’expressió i la manera de desenvolupar les frases sempre són diferents. El toc per a una obra de Mozart no és el mateix que per a una obra de Beethoven. Feliçment en la música hi ha cada vegada més estudis que es dediquen a analitzar el context tant interpretatiu com a tècnic de cada autor. Intento incorporar aquests textos a la meua execució i interpretació per tal d’aconseguir que l’obra soni el més nova possible tot i tenir en molts casos 300 anys. La meua finalitat és trobar aquest moment en el qual el compositor estava realitzant l’obra. Portar als oients una versió el més directa possible pel que fa a la intensitat emotiva que va suposar aquesta creació.

—Un procés complex.

—En el moment de crear música són molts els factors que poden estar jugant a la inspiració. Per tant, integrar-se en aquest món, a més d’enriquidor culturalment, és un repte que m’estimula enormement. Hi ha una frase del compositor Alban Berg que sempre m’ha ressonat: que calia interpretar la vella música com si fos nova i la nova música com si fos vella.

—N’hi ha que prefereixen interpretar fidelment una partitura, i d’altres que sempre li confereixen una mica de si mateixos. En quina categoria et situes? I per què?

—És impossible interpretar fidelment una partitura. Una mateixa peça sempre va a sonar diferent, encara respectant totes les indicacions de l’autor. D’una banda, les indicacions, que figuren allà sota la forma de símbols, són insuficients a l’hora d’entendre una època determinada i els conceptes estilístics que pretén abastar. No és el mateix un sforzando o un crescendo en Beethoven que en Mozart. Ni tampoc en el mateix Mozart un staccatissimo en un Adagio o un Allegro. Per als músics que van treballar amb ells no significava el mateix.

—Per tant, si tenim tot això en compte, la partitura és ...

—La partitura crec que és només un camí a explorar. És la primera intenció del compositor i moltes vegades incompleta. Va poder ser acabada l’obra amb molta premissa i altres vegades en un llenguatge que estava sobreentès en l’època. Jo crec que són hores, mesos, anys de debat al voltant de cada símbol, la seua ubicació, la seua expressió. Tot queda obert a una profunda investigació i molts símbols que són ambigus li donen a la gran música com la de Mozart o Beethoven un grau d’imprevisibilitat a l’hora de concretar una execució que resulta sorprenent. D’altra banda, hi ha la subjectivitat de qui interpreta i tots els seus condicionaments i determinacions socials, culturals i de tot tipus, i els aspectes de l’obra que un tria aprofundir en l’anàlisi i les que no.

—En aquest aspecte de l’obra a la que et refereixes, d’anàlisi o no anàlisi, què fas?

—En el meu cas, jo incorporo al meu treball diari la recerca o investigació dels manuscrits i diverses lectures que, en la meva perspectiva, han de sumar al meu interpretació. Diguem que, com més ardu camí, més emoció m’inspira.

—Fer-se un lloc en el panorama internacional de la música és complicat. Com has viscut aquesta carrera, com la vius?

—En primer lloc has d’aconseguir una gran formació. Jo vaig tenir la fortuna de venir d’una família de músics professionals des del meu rebesavi, que va ser director d’orquestra a Galícia. Néixer en aquest entorn va ser crucial. Els meus pares sempre van recolzar la meua inclinació artística i van fer molt èmfasi en una formació molt sòlida. Com en qualsevol activitat d’alt rendiment cal una dedicació exclusiva. A partir dels tretze anys vaig començar a presentar-me en concerts públics i a aquesta mateixa edat vaig començar a participar en concursos internacionals de piano. Als 16 anys vaig resultar el vencedor del Concurs Internacional Umberto Micheli celebrat a Milà, la final del qual va ser en el Teatre Alla Scala. A la final vaig interpretar Concert en Sol de Maurice Ravel. La meua execució va ser premiada especialment per l’Orquestra Filharmònica della Scala. Des d’aquest moment vaig rebre trucades de tot Europa, Amèrica i Àsia per fer concerts i enregistraments.

—Impossible no preguntar-te, per què el piano?

—Com et comentava, vinc d’una de família de músics professionals. Vaig tenir la fortuna de començar a estudiar teoria, solfeig i percussió amb el meu pare des de molt petit. Als set anys vaig començar a estudiar el piano amb la meua tia àvia, Marta Freigido. Ella havia estat formada al conservatori més important de piano de Buenos Aires en el seu moment, del mestre Vicente Scaramuzza. Era una pianista excel·lent, però no va poder desenvolupar una carrera. De totes maneres, va seguir estudiant el piano tota la seua vida amb molta passió i en les seues classes em va donar una formació molt sòlida i exigent.

Vaig començar per aquí perquè el piano dóna moltes possibilitats com a músic a tots els nivells. Es pot desenvolupar una carrera com a solista, músic de cambra, acompanyar cantants, fer classes. Crec que tots els músics han de passar per una formació pianística. El piano et permet desenvolupar-te com a compositor o arranjador; et permet compondre harmònicament.

—Amb quins compositors t’identifiques més?

—Amb els que assumeixen reptes. M’encanta la música que va més enllà del possible o conegut i els que van revolucionar la seua època. Per revolucionar una època s’entén una manera de trencar esquemes encara si no és entès pels seus contemporanis. És molt interessant notar que la gran música que estima el públic actual va ser reprovada gairebé per unanimitat pel públic de la seua època. Per contra de la majoria de la música que era un gran èxit en el passat ja no es té ni notícia.

Hi ha desobediència als grans artistes. Prenguem per exemple la reexposició de la Simfonia Heroica de Beethoven. Fins i tot el propi Carl Czerny, un conservador deixeble de Beethoven, aconsella a tots els compositors cuidar-se molt de juxtaposar la dominant i la tònica tal com ho fa Beethoven en aquest passatge. És molt interessant notar que aquesta desobediència de Beethoven és un dels passatges més increïbles de la història de la música. Compositors com ell van crear noves regles a partir d’unes donades. Sabien trencar les regles i construir nous conceptes. Em emocionen els creadors transgressors.

—El 16 de maig actuaràs a Castelló i en el teu programa inclous una peça de Ramon Paus, que va néixer aquí mateix encara que des de molt jove va marxar a Madrid. Què pots dir-nos de la peça que oferiràs? Quina és la teua relació amb Ramón?

—Amb Ramon Paus tinc una excel·lent relació. Admiro moltíssim la seua música. Vam coincidir moltes vegades a Madrid. Interpretar la seua música estava pendent des de fa un temps i feliçment ho faré ni més ni menys que a la seua ciutat natal. L’obra que interpretaré d’ell en aquesta ocasió és un tríptic dedicat al Brasil. Són tres peces per a piano titulades Ipe Amarelo, Aleia y Samambaia. Cada títol està directament relacionat poèticament amb la flora d’aquest meravellós país. Sento una gran alegria en trobar unes peces de tant vincle amb els ritmes brasilers. Brasil és un país exuberant de música, melodies, harmonies i ritmes que Ramon els fa propis amb gran mestria. El vincle amb el jazz també està molt present. El públic va a escoltar música que té la base en el més profund de la cultura popular brasilera. L’elaboració del popular per Paus és rica en idees, de gran virtuosisme així com de molt lirisme. Estic encantat amb aquestes peces i les gaudeixo molt. Conec molt bé el Brasil i cada passatge d’aquestes peces remet exactament a una evocació molt sentida d’aquest grandiós país sud-americà.

—Què pots dir-nos de la resta del programa? Per què aquesta elecció de Mozart i Beethoven?

—És un programa preparat tant per a amants de la música clàssica com per a un públic que acudeix per primera vegada a un concert. Hi ha un nexe de totes les obres amb la música popular. En el cas de Mozart, interpretaré la seua Sonata K331 que podria dir-se que és una suite de danses. El primer moviment és un Siciliano, el segon un Minué i el tercer la coneguda Marcha Turca. Voldria afegir a més que l’any 2014 es van trobar uns manuscrits que es creien perduts d’aquesta Sonata. La versió que escoltarà el públic a Castelló respon a la revisió d’aquests documents en els quals hi ha jocs de tonalitats dels modes major / menor que no es coneixien fins llavors.

Per la seua banda, la Sonata Appassionata de Beethoven seria l’obra central del concert. És en les pròpies paraules de Beethoven la seua obra més aconseguida per a piano sol, fins a la composició de la Hammerklavier op. 106. Curiosament la Sonata Appassionata finalitza en el Presto del tercer moviment amb una elaboració d’una Marcha Turca però portada a les màximes conseqüències, en velocitat i fortalesa. La música turca en èpoques del propi Mozart i també Beethoven era molt popular. Fins i tot els pianos d’aquesta època tenien un dispositiu especial de percussió per fer més espectacular la dramatúrgia.

—I encara ens queden Falla i Piazzolla per completar el programa, no?

—Pel que fa a Manuel de Falla tant el seu Amor Brujo com la Fantasia Baetica beuen de tot el seu amor al «cante jondo» i les seues arrels més arcaiques. Manuel de Falla transforma el piano ora en una guitarra, ora en els més subtils i expressius cants d’Andalusia. El seu llegat és infinit. Per a tots els amants de la música Manuel de Falla se situa en un lloc privilegiat. Dóna càtedra a tots els creadors que el segueixen amb la seva manera d’absorbir i respectar l’art popular.

I per finalitzar, com dius, l’argentí Astor Piazzolla. És el geni de la música de Buenos Aires. Va ser el que va canviar tot. Va dividir el tango de Buenos Aires en dos bàndols. Fortament criticat, odiat fins a la mort pels seus adversaris però estimat incondicionalment pels seus fidels seguidors. La seua música és el retrat de Buenos Aires. El seu bandoneó és cada un dels «porteños» i cada un dels carrers que recorren aquesta ciutat. Els arranjaments que escoltaran d’Adiós Nonino i Libertango són els meus propis. Acabo de fer un disc dedicat íntegrament a la seua obra per al segell NIBIUS.

—Deia Friedich Nietzsche, el filòsof de la sospita, que la vida sense música seria un error. Què significa per a tu la música?

—La música és tot a la vida. Em fa les majors alegries. És un veritable privilegi dedicar-me per complet a l’estudi del piano, a la composició ia la direcció orquestral.

—Per contrapartida, creus que els joves tenen prou suport per poder iniciar les seves carreres professionals? La carrera de música està prou prestigiada, reconeguda?

—Això té a veure amb les polítiques estatals. A nivell global, la meua percepció és que s’ha d’insistir i aprofundir en polítiques que permetin la investigació musical. S’han de crear institucions que puguin sostenir un sistema on tots els que desitgen ser músics el puguin desenvolupar. Les polítiques i els pressupostos han de respondre a aquestes demandes. Tots els éssers humans han de tenir el seu espai amb l’art.

—Però sembla que això no és així, no encara.

—Ara per ara la situació és cada vegada més greu. Els pressupostos no són els adequats. Moltes institucions s’estan tancant. El futur no és molt esperançador de continuar les retallades al ritme que es vénen duent a terme. L’estudi de la música i les arts queda restringit a una elit privilegiada.

—Hi hauria solució?

—La solució és més accés democràtic a la realització de les arts amb més pressupost. Que la cultura la puguin desenvolupar les persones des de tots els nivells socioeconòmics.

D’altra banda, si la música s’allibera només com un bé de consum, els joves en lloc de privilegiar un coneixement profund i intel·lectual buscaran una ràpida sortida comercial.

—Ja per acabar, què espera Horacio Lavandera del present i futur més immediat?

—Aquest 2017 m’espera amb un gran projecte a Buenos Aires. A l’agost formaré la meua pròpia orquestra allà com a director. Interpretaré el cicle dels Cinc Concerts per a piano de Beethoven. Després començaré una gira que em portarà des de St. John Smith Square de Londres, passant per Laesizhalle a Hamburg, Gasteig a Munic i la Wiener Konzaerthaus a Viena, fins al 2018 que anirà al Zipper Hall de Los Angeles i al Carnegie Hall de Nova York. Per meitat d’aquest any també té prevista la sortida del meu nou disc dedicat a les sonates de Beethoven per a un nou segell discogràfic de Buenos Aires.

Última hora