En l’any 2009, i durant dotze setmanes seguides --del 10 de setembre al 6 de desembre per a ser més exactes--, els assistents al Schoenfeld Theatre de Nova York van tindre la fortuna de veure sobre l’escenari a dos dels actors considerats més atractius del planeta: Hugh Jackman i Daniel Craig (Lobezno vs. James Bond, per a situar aquells amants de les superproduccions cinematogràfiques). L’obra que va aconseguir reunir-los va ser A steady rain, de Keith Huff, i ni què dir té que la presència d’ambdós actors va fer que batera el rècord de recaptació d’una producció no musical en Broadway --aconseguint una xifra molt superior al milió de dòlars en tan sols una setmana--.

No obstant això, concedir tot l’èxit a Jackman i Craig seria injust, perquè el text de Huff és prou complex, amb discursos profundament poètics, prou canvis d’humor, suficients cataclismes emocionals i ple d’acció narrativa, per a restar-li cap mèrit. Esta història de dos policies de Chicago és una història que versa sobre l’amistat, la confiança i la lleialtat, però sobretot és una història que se centra en el sentiment de culpa. Què culpa els corroïx l’ànima? Segons pareix, estos dos policies van tornar un xiquet vietnamita a una persona que deia ser el seu tio quan en realitat es tractava d’un assassí en sèrie caníbal que, finalment, es menja a la seua víctima. Esta tragèdia sacsa la vida d’ambdós, posa a prova la seua amistat perquè es fa evident que algú ha d’assumir la responsabilitat d’este fracàs majúscul. Podran suportar-ho? Podran suportar-se?

ADAPTACIÓ // El mateix Keith Huff assegura que en esta obra “no sabem realment quin dels dos policies és el bo i qual el roín. No ho sabem ja que al meu parer este clixé poc importa”. I és que per al dramaturg, “l’obra tracta sobre la lleialtat de dos amics que parlen contínuament sobre l’amistat que els unix i els definix. Una amistat com tantes altres a què un dia li toca travessar una situació extraordinària”. No és res estrany que la força d’este text aconseguira captar l’atenció de David Serrano --qui assegura que “quasi des dels seus primers paràgrafs, vaig tindre la sensació que estava davant d’una obra que va a convertir-se en un clàssic”--, encarregat de realitzar la versió de A steady rain a Espanya i també l’encarregat de dirigir la peça teatral que divendres que ve, 4 de desembre, es podrà veure en el Paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló a les 19.30 hores.

Davall el títol de Lluvia constante, els actors Sergio Peris Mencheta i Roberto Álamo es convertixen en els dos jóvens policies, Rodo i Dani. Estos amics de la infància hauran d’enfrontar en pocs dies una sèrie d’esdeveniments que afectaran les seues vides per sempre. No sols la seua amistat es posarà a prova, sinó la seua escala de valors, sentit de l’honor i, com déiem anteriorment, la seua lleialtat. Els dos personatges oferixen al públic la seua particular definició del que és la família, així com de les qüestionables decisions morals que prenen en nom seu.

El record de cada un sobre el que realment va succeir en aquells pocs dies en què eixa pluja constant no va cessar de caure i que va afectar al seu parer en un cas tan complicat com tràgic pel seu final els porta al límit de les seues possibilitats. Per a Serrano, “és molt complicat que un text siga tan modern i tan clàssic al mateix temps; que siga capaç de dibuixar a la perfecció personatges tan complexos, tan rics i tan recognoscibles”. Gràcies al treball de Peris Mencheta i Álamo, podem gaudir d’este text colossal que per al públic més exigent és un autèntic regal. Amb una posada en escena quasi minimalista, perquè res distraga a l’espectador de la interpretació dels dos actors sobre l’escena --perquè el més important en esta funció és la paraula i la paraula és seua--, Lluvia constante, espectacle de Producciones Teatrales Contemporáneas, t’atrapa.