“M’he tornat més eclèctic a l’hora d’escriure música”

--Quin tema oferirà al públic de Castelló el pròxim 6 de novembre?

-La peça que interpretaré a l’Auditori de Castelló serà el meu Concert per a piano i orquestra número 2, que es titula Traces.

--Com sorgix este tema? Quin diria que és el seu origen concret?

-L’any passat vaig gravar amb The State Symphony Academic Orchestra de Sant Petersburg un disc per a Sony, amb Vasily Petrenko com a director. En ell registrem el meu primer i segon concert a més dels meus ‘Valsos poètics’. No obstant això, este segon concert va nàixer després de la residència que vaig realitzar amb l’Orquestra Simfònica del Vallés farà uns deu anys.

--I en eixa dècada l’ha interpretat més vegades o va ser un projecte estanc?

-En eixe període vaig dur a terme altres projectes, la veritat. De manera que no vaig tornar a tocar esta peça fins a la gravació amb Petrenko. És curiós com a partir d’eixe instant la peça ha tornat a formar part del meu repertori en els concerts com el que oferiré a Castelló.

--El fet d’actuar a Castelló es deu a algun motiu en particular?

-L’any passat vaig col·laborar amb Henrie Adams, director de l’Orquestra Simfònica de Castelló. Ambdós vam participar en un concert celebrat en el festival Grec de Barcelona amb la Banda Municipal de Barcelona. Es van interpretar diverses obres dels musicals que he compost fins a la data, com ‘Mar i cel’. Així, vam entaular una certa amistat. Adams es va interessar per la meua música i gràcies a això ara m’han invitat per a tocar amb ells Diguem que eixe contacte professional ha derivat en el gust per tocar música junts. Jo, la veritat, molt feliç.

--Este segon concert té alguna peculiaritat?

-A diferència del meu Concert per a piano i orquestra número 1, que es va originar d’uns temes ja preexistents de ‘Mar i cel’, el segon és un concert pensat per a ser interpretat a la sala de concert.

--El títol de ‘Traces’, a què es deu? Quin significat li dóna?

-El títol de ‘Traces’ respon a un moment concret de la meua vida, quan tenia uns 43 anys, més o menys. Em vaig donar compte que sempre he tingut clares les meues influències, les meues preferències musicals. Considere que la música és com una espècie de riu en el qual tu formes part. En eixe riu hi ha aigua que fluïx des d’un origen, i després tu també deixes la teua empremta i després vindran altres que faran el mateix, altres generacions. Dic açò perquè com porte ja diversos anys donant classes, eixes influències que a mi m’han nodrit i s’han transformat, jo les compartisc amb els meus deixebles. D’ací la significació de traces, empremtes, vestigis.

--Què suposa Traces

-Este concert número dos és un punt d’inflexió. Últimament m’he tornat més eclèctic a l’hora d’escriure, cosa que abans no succeïa, abans era molt més radical en el sentit d’antiradical.

--Eixe canvi es deu a algun motiu en particular?

-Es podria pensar que tot açò sorgix com a reacció a tota eixa generació tan experimental de la segona mitat del segle XX, encara que, clar, amb els anys també et relaxes, adquirixes més coneixements, aprecies més tot, de manera que estic intentant combinar tot això.

--El públic nota eixa evolució?

-Crec que la gent no haurà notat tant el canvi. A veure, la meua música sempre ha sigut melòdica, sempre hi ha un tema a què poder agarrar-te, encara que, això sí, hi ha altres girs a nivell instrumental més experimentals, més eclèctics com deia anteriorment; eixos detalls són més bé efectes dins de la partitura, no actuen com a llenguatge unitari. Tot això forma part del meu discurs expressiu, en el que sempre hi ha moviments de finals més exuberants i rítmics i en el que també hi ha moments de major lentitud, la qual cosa és prou més tradicional.

--Per tant, la resposta del públic és positiva davant d’eixa experimentació, per breu que siga?

-La música de creació sempre requerix un xicotet esforç per part del públic, això està clar. Però inclús et costa escoltar Brahms les primeres vegades! Ara bé, hi ha autors l’esforç del qual compensa al cap d’un temps i després hi ha músiques que són tan intel·lectuals que no arribes mai a entendre del tot --jo sempre he sigut contrari a tot açò--.

--De manera que…

-Com a intèrpret, jo el que vull és que em tornen a cridar per a actuar --riu--. Volem agradar, volem establir una comunicació amb el públic, que disfruten… I això pareix que siga de mal gust, pareix que voler agradar al públic siga alguna cosa pejorativa.

--Eixe aspecte més complex dins de l’àmbit musical i també artístic, necessita una educació prèvia per a entendre-ho?

-Això sempre és molt relatiu. Qui som nosaltres per a exigir res? És veritat que la música de creació, igual que una certa literatura o arts plàstiques, necessita un poc d’iniciació, d’esforç. Però cal parar atenció per a no caure en la dictadura d’alguns creadors, que s’arriben a creure millors que la resta de persones, que dicten el que s’ha de fer i el que ha d’agradar. Jo, en eixe sentit, sóc molt més obert. Respecte el que fa tot el món i crec que cada un ha de fer el que li demane el seu cor i el seu cap.