Tot art és el resultat d’un diàleg amb el món i també és una eina d’introspecció. A través de l’art busquem extreure un bri de pensament o una frase conclusiva que doni sentit al nostre món, a aquesta realitat que molt al nostre pesar no sol mostrar-se lògica ni coherent. Però seguim indagant, explorant per acabar sent amos de nosaltres mateixos. Dit d’una altra manera, l’art i les lletres ens permeten adquirir certa llibertat en aquest entramat social que sol asfixiar-nos, impedint que cadascú sigui capaç d’«experimentar una inaudita pau interior, una alegria tranquil·la i un sentiment de seguretat i responsabilitat sobre un mateix», com de forma magistral i encertada descrivia August Strindberg en aquesta petita però enorme obra titulada Solo (Mármara).

El treball de Marc Dufour és un treball que dialoga amb el món i que serveix, també, com a exercici d’autoreflexió. És una presa de consciència, sobre si mateix i el paper que juga (que juguem tots) al món. No és estrany, per tant, que les seues imatges siguin tan commovedores dins de la seua aparent simplicitat (que no és tal, ja ho adverteixo).

Dufour és un observador privilegiat de la naturalesa, un esteta. És, també, algú que va perdre a algú, algú que va trobar a algú. «La meua anterior exposició, El mar interior (2016), era, d’alguna manera, un pas en el comiat, un homenatge a la que va ser la meua parella durant la major part de la meua vida», afirma ell mateix. En aquella mostra, presentava «fotografies de la mar compartit, de la riba, d’aquest punt de trobada que ja mai seria el mateix».

MOSTRA AL MUSEU // Entre aquesta exposició i la que presenta des de dimecres passat al Museu de Belles Arts de Castelló, Dufour estableix aquest diàleg entre Eros i Tànatos. Si l’anterior era una mena de dol, la present busca un renéixer, d’aquí que parli d’una «pell de dos mons paral·lels».

Your Skin, que així és com es titula el nou projecte expositiu de l’artista, ofereix quatre sèries: una de títol homònim (Your Skin), The Dawn Caresses, Les Dunes i Tu mano. En elles, a través d’elles, observem «la terra amb el seu paisatge més proper i el cos com a paisatge íntim». Així mateix, Dufour torna a relacionar mar i terra en aquest «infinit acte d’amor entre aigua i sorra, enllaçat amb sensualitat i feminitat», com bé suggereix ell mateix.

«Dunes i valls, relleus i textures, pell i ferides, carícies que mai acaben, que van i vénen... l’ona que es retira... el cos que s’ofereix», ens diu Dufour sobre aquesta exposició que ha comptat amb la col·laboració de Pascaline Bussière, Antoni Albalat, Myriam Moya, Joakin Iriarte i Mari Carmen Aymar. Ells han estat els que han ofert les seues paraules, els seus versos, per acompanyar les imatges hipnòtiques que podem gaudir absorts fins al 30 d’abril. Imatges, totes elles, de gran bellesa natural i corpòria, en què es reivindica la feminitat i en què es dóna benvinguda, de nou, a la vida.

Instantànies subtils, extremadament cuidades, pures en el seu missatge i inspiració.