«No és gens fàcil entrar en un catàleg tan exigent»

Aquest és un disc amb molt significat, molt personal, ja que en ell es troba un homenatge a la violinista Edith Maretzki, integrant de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu durant gairebé dues dècades, que va morir prematurament i que era gran amiga de Paús. D’altra banda, les tres obres de viola d’aquest enregistrament revelen l’eclèctic i fascinant món musical del castellonenc, qui torna a sorprendre amb tot el seu color i càrrega dramàtica, amb aquesta barreja de nostàlgia i melodies lleus i incandescents.

Amb l’aparició d’aquest treball discogràfic en una companyia com la que va fundar el 1987 l’alemany Klaus Heymann, queda patent, una vegada més la rellevància internacional del nostre compositor.

—Abans de res, voldria que m’expliquessis com va sorgir aquest projecte. Ho dic perquè solem associar-te a un instrument com el piano i en aquest disc presentes obres per a viola.

—Si alguna habilitat ha de tenir un compositor, a més de, per descomptant la intuïció, és la de conèixer bé les qualitats dels seus jugadors, que en aquest cas són instruments musicals amb diferents timbres i que quan els barregen generen textures. Potser se m’associï al piano perquè fa tres anys vaig gravar Piano Works per Sony Classical i va tenir molta acceptació, no amb certa sorpresa per part meua.

No obstant això, la viola sempre ha estat un instrument molt estimat per a mi, ja que genera color, dolçor i drama en grans quantitats.

—Aquest «afecte» queda reflectit en el present àlbum, no?

—En aquest disc he agrupat algunes de les meues millors aportacions per a aquest instrument, al qual sotmet a diferents combinacions tímbriques. Ja sigui acompanyat amb un piano com en Madera Ocaso, o bé amb orquestra de corda en Cobalto Azul, en tránsito, o afegint a l’orquestra de corda una arpa, vibràfon, campanes tubulars i cor d’homes a l’estil Liszt en el cas d'Elegía primera, la deriva.

—A vegades no es té molt clar quin és el procés d’enregistrament d’un àlbum de música clàssica. Com vau elaborar aquest? Quina va ser la metodologia a seguir? Imagino que molts assajos previs, no?

—Realment les obres ja havien estat estrenades en diferents llocs i eren ben conegudes pels solistes. Per exemple Cobalto Azul, en tránsito va ser estrenada per Yuval Gotlibovich al Teatre Nacional de Panamà un parell d’anys abans de ser gravada. Més tard va ser estrenada a Espanya en la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. En el cas d’Elegía primera, la deriva, es dóna la circumstància que va ser estrenada a Barcelona un dia abans de ser registrada. I la peça que obre el CD, Madera Ocaso, va seguir un camí similar a les anteriors.

—Suposo que per a tot això comptes amb un equip de professionals, és clar.

—Les sessions d’enregistrament van començar a l’Estudio Uno de Madrid amb Madera Ocaso, a les poques setmanes, i després de l’estrena esmentat vam registrar en dos dies Cobalto Azul, en tránsito i Elegía primera, la deriva a la Sala Mompou de Barcelona. I com bé dius, vaig comptar amb José Vinader com a enginyer de so i amb el seu assistent en edició-gravació Olga Santos; ells em donen molta confiança ja que ja hem treballat junts en diverses ocasions, tant en música per al cinema, com per al teatre, etc.

—És una curiositat meua. Com se sap que el disc està acabat, que la interpretació ha estat la ideal?

—Sento decebre’t, però és menys poètic del que poguessis imaginar. Se solen fer una sèrie de preses de cada peça, després s’escolten per acarar in situ si hi ha bones. En cas que sí les tinguem, s’editen al final de la jornada, per exemple meitat de la presa 1 amb la segona meitat de la presa 2. No obstant això, el veritable secret d’un enregistrament és quin tipus i on es disposen els micròfons i, per descomptat, les característiques de la sala on estiguem gravant.

—Què suposa aquest nou treball discogràfic en la teua carrera professional?

—A hores d’ara, i amb la que està caient, Naxos representa la millor plataforma de distribució, comunicació i venda a nivell global. No és gens fàcil entrar en un catàleg tan exigent.

—Per a molts músics i compositors, el més important és actuar. No obstant això, registrar les seues obres o interpretacions és com llegar alguna cosa al món, deixar constància del seu quefer, del seu mestratge. Què opines al respecte?

—Bé, es tracta de dues opcions diferents ja que no és el mateix un dramaturg que un actor, ni un coreògraf que un ballarí. En la música també hi ha una gran diferència en qui dedica la seua vida a la interpretació o bé la dedica a crear música perquè altres la interpretin. De vegades, aquestes dues condicions s’uneixen, però no sol ser l’habitual. En el meu cas he tocat moltíssimes vegades en públic, però la meua vocació és clarament la de compositor.

—A més d’aquest nou disc, crec que al maig de 2017 es representarà obra teva aquí, a Castelló. Què pots comentar-referent a això?

—Sí, crec que només ho saps tu i alguns dels meus amics de sempre a Castelló. En efecte, l’excels pianista Horacio Lavandera interpretarà diverses peces pertanyents al disc Piano Works (Sony Classical) el proper 16 de maig a l’Auditori de Castelló. Horacio interpretarà Samambaia, Îpe Amarelo i Aleia; aquestes obres són deutores de la impressió rebuda en una visita al Jardí Botànic de Rio de Janeiro.