En la quarta part de la instrucció pastoral L’Església, servidora dels pobres, els bisbes oferim unes propostes inspirades en la fe perquè els cristians siguem sembradors d’esperança en el nostre món. No és propi del magisteri episcopal oferir solucions de caràcter tècnic o polític per a eixir de la crisi. Es tracta d’uns suggeriments perquè revisem les nostres actituds i la nostra escala de valors, i per recordar-nos que els primers que estem cridats a posar-les en pràctica som els cristians.
La primera exigència que se’ns planteja és la crida a la conversió. És l’actitud de qui no se sent perfecte i, per tant, necessita viure constantment revisant les pròpies prioritats i els propis valors. Aquesta crida a la conversió és una exigència perquè els cristians visquem en el desig permanent d’adherir-nos a Crist i de conformar-nos amb els seus sentiments. En la mesura que cresquem en la nostra unió amb Crist, més fort serà el nostre amor als germans.
En el document se’ns recorda també que el compromís dels cristians ha de fonamentar-se en una sòlida espiritualitat. En sintonia amb l’encíclica Deus caritas est, s’indiquen els dos trets que han de caracteritzar aquesta espiritualitat: ha d’afonar les seues arrels en l’entranya mateixa del nostre Déu i, per això, ha de portar-nos a viure la nostra relació amb els pobres en una actitud de tendresa i gratuïtat, i ha d’estar oberta a la realitat del món que ens envolta obrint els nostres ulls a les injustícies i a les pobreses dels més necessitats.
Un cristià no pot oposar evangelització i compromís per la transformació del nostre món. No es pot mantindre l’opinió que el primer és lluitar per la justícia i, quan tinguem un món just, ja s’anunciarà l’Evangeli. L’Evangeli és el camí de l’Església. La verdadera evangelització és ferment de llibertat i de fraternitat. Allí on l’Evangeli és acollit de veritat, floreix la justícia. H
*Bisbe de Tortosa
