Els “guelos” ens parlàvem de la fam que havien patit de menuts, d’una crua postguerra que els tenia marcats per les mancances, i ens ho retreien quan rebutjàvem menjar qualsevol aliment per tindre una taqueta o un aspecte no impol•lut, quan no volíem menjar certs aliments que dèiem que no ens agradaven, fins i tot abans d’haver-lo tastat mai. Sacrilegi era no acabar-se el menjar del plat, o llençar al fem l’entrepà del berenar; i tot semblava que eren reminiscències que se’ls havien quedat en l’ADN d’una època de penúries, que mai més tornaria a vindre. La fam era ara opció d’estètica, posar-se a dieta per controlar els abusos i els excessos quan els botons dels pantalons costaven d’abotonar.

Però ara, l’actualitat ens desperta del sopor com una bufetada en la cara de la nostra imbecil•litat , i se’ns diu que al nostre poble, a la nostra ciutat, i no a l’Àfrica condemnada, hi ha persones que passen fam, xiquets que sols poden fer una menjada decent al dia (la del menjador escolar), i que s’han vist cada cop més casos de desmais en classe per desnutrició.

La veu d’alarma ha saltat ara quan s’han tancat els menjadors escolars; l’emergència social ha fet que ajuntaments i governs autonòmics sensibles s’hagen arromangat i proposen mantenir els menjadors oberts i inclòs donar-los esmorzar i berenar. Ací no estem en cap postguerra, sinó en una guerra en tota regla, contra el poble, i la paguen els de sempre. H

*Coordinador d’Iniciativa a les comarques de Castelló