Mark Rothko ja va advertir el 1969 que: «estem en una època d’immensa abundància, activitat i consum. No m’atreveixo a aventurar quina d’aquestes circumstàncies és millor per a l’art. Però sé que molts dels que es veuen conduïts a aquest tipus de vida busquen desesperadament aquelles bosses de silenci on arrelar i créixer. Tots hem d’esperar que la trobin». És a dir, trobar la via que hi ha entre l’ordre i el desordre de la vida, com bé va apuntar Amador Vega Esquerra. I és precisament aquesta recerca, aquesta via, la qual Vicent Carda explora i plasma a El silenci de l’Horitzó, al Convent Espai d’Art de Vila-real.
L’artista planteja aquesta mostra com un viatge o un procés: «és un viatge, una visita, potser un recorregut per tornar al principi. Una mort, una cura, un record o un oblit, la veritat, una experiència gratificant per escoltar el veritable silenci de la terra». L’espectador, en entrar a la sala, ha de deixar-se portar per les sensacions d’harmonia i pau que transmeten les seues obres, percebre i sentir el silenci del que partir per construir o reconstruir les seues impressions, ja que és aquest mateix espectador qui ha de treballar en aquests espais indeterminats, buits o no, que el borrianenc deixa a la imaginació.
És aquest espectador qui observa una sèrie de línies rectes horitzontals que promulguen i defensen la pròpia horitzontalitat, fins i tot en el format vertical, a través d’una composició que combina colors més forts —marró, verd, vermell, groc, taronja— amb altres més suaus, pastís —tonalitats rosades, cremes, blaus— sobre fons neutres, així com combinacions monocromes —blanc i negre—. Assistim, doncs, a una autèntica travessia per les emocions humanes gràcies a aquests colors amb un gran poder d’evocació, des de la malenconia i la tristesa a la indiferència o la felicitat. Cadascuna de les peces de la present exposició conté un cúmul important d’emocions, i cada individu extreu la seua segons les seues pròpies necessitats. La interpretació, per tant, és lliure.
MENYS ÉS MÉS
Sota el lema «menys és més», la mostra deixa traslluir l’admiració de l’artista per l’arquitectura de formes rectes i simples que va abanderar l’arquitecte avantgardista Mies van der Rohe. L’alemany va estar al capdavant de la Bauhaus, on prevalia la filosofia d’eliminar, restar i simplificar les línies fins que tot encaixés dins d’un ordre espacial, i és precisament aquesta premissa la qual Carda busca reflectir, tant en la concepció com en la seua execució. Aquesta senzillesa és la que s’utilitza per representar la idea de l’horitzó que per a ell: «és qualsevol cosa més que una línia imaginària en el nostre inconscient, és la unió d’un conjunt de coses que es mantenen unides, com el cel i la terra, la vida i la mort, l’alegria i la tristesa, l’amor i l’odi, el plaer i el dolor... l’horitzó és això i molt més, és una dualitat que conforma El silenci de l’Horitzó».
L’horitzó sempre ha simbolitzat una sensació de dualitat, però també d’unió, no només la sensació d’infinitud sinó també de finalització, vida i mort, llum i foscor. Amb tot, són horitzons pictòrics en què el color no s’ha d’entendre únicament com a mer element decoratiu; el mateix color conté la noció d’aire, terra, aigua... que condueix a un camí de dissolució de les lleis geomètriques, doncs, aquests mateixos colors es barregen i superposen creant un fons que integra la part pel tot.
COLOR, ORDRE I DESORDRE
El tractament del color i la seua composició, així com la tècnica emprada, recorden al pintor nord-americà Mark Rothko i a les seues reflexions sobre la plasticitat de la pintura que, tal com apuntava el filòsof i catedràtic d’Estètica Vega Esquerra, ens porta a discutir sobre la figuració en la seua obra que, sense dubte, s’obté mitjançant la distorsió com un antecedent de l’abstracció, que tendeix a fer de la tela un camp sempre obert, una superfície en expansió contínua, l’únic objectiu del qual és la destrucció dels límits espacials per trobar un lloc no limitat. Aquest mateix límit, al que podem anomenar horitzó, paradoxalment, és obert i vast en l’obra del borrianenc.
L’ordre i el desordre de línies de què se serveix Vicent Carda estan organitzades de tal manera que creen un ritme en la pròpia composició i concepció de l’exposició. Així doncs, es podria dir que el protagonista indiscutible de la mostra és la geometria invisible, silenciosa, recta que també està present en les seues peces escultòriques —estàtiques o mòbils—, com s’observa en la peça titolada Horitzó_Núvol (2017), on l’horitzó està simulat per una cinta mètrica de fuster, mentre que el núvol és un garbuix de papers embolicats en una malla metàl·lica. De nou dos conceptes enfrontats, el volum representat pel núvol i la línia recta per l’horitzó.
PAISATGE I MEMÒRIA
Dit això, és inevitable no parlar del paisatge que ens porta a la memòria amb aquest nou treball que s’exhibeix a Vila-real, en el qual s’entrecreua la immensitat de la natura amb la mateixa condició humana. Només a través de la mirada de l’ésser es pot determinar i definir aquesta línia que anomenem horitzó. Un confí creat a força de la juxtaposició de colors solts i lleugers en acrílic sobre fusta o paper, que afavoreix la creació de veladures i transparències que emula una atmosfera única.
En definitiva, és aquesta una exposició que convida a reflexionar sobre la mateixa percepció visual i emocional en recrear un espai rítmic organitzat a través del silenci de la pròpia sala —com fil conductor de la mateixa—, en la qual el visitant ha de deixar-se portar per les sensacions que l’assalten i l’envolten al llarg del viatge que emprendrà. Per tant estem davant d’un treball, el de Vicent Carda, sincer i honest, sense pretensions, que es revela senzill i pur davant nostre com qualsevol paisatge interior creat des del més íntim i profund del seu ésser.
