Xiomara Abello: «La música és un vehicle directe a les emocions»

—Com arribes a la música?

—Bé, jo crec que en certa manera sempre he tingut una vinculació amb la música. Des de ben xicoteta que m’agradava cantar i ballar en reunions familiars, al cole... Però va ser a partir dels 7 anys quan vaig tindre el primer contacte amb una guitarra que guardava ma mare de quan era jove. Des d’aquell moment, sempre m’ha acompanyat. Vaig començar a estudiar a l’escola de música Taller3 (on anys més tard acabaria impartint classes), i després vam decidir entrar al Conservatori de Castelló per seguir els meus estudis.

—Formada en guitarra clàssica i graduada també en guitarra de jazz, si no m’equivoco. Una simbiosi curiosa, no? Existeix un estil Xiomara Abello?

—Hi ha molts músics de jazz que també tenen formació de clàssic, fruit de que fins a fa ben poc aquesta era la principal vessant de formació a la majoria de conservatoris. En el meu cas em vaig començar a formar en el jazz paral·lelament al conservatori de clàssic, de la mà de Fernando Marco, i va ser al acabar el Grau Professional que vaig decidir fer el Grau Superior de jazz (que en aquell moment ja s’impartia a València).

Pel que fa a l’estil, no diria tant que en tinga un de propi, tot i que sí que és una mescla molt variada d’influències que han aparegut i en les que he treballat al llarg de tots aquests anys.

—A finals de 2018 vas presentar el teu disc Entre teles

—Aquest projecte va començar a agafar forma fa poc més d’un any, quan vaig decidir recollir en forma de treball discogràfic els temes que havia començat a composar temps enrere, després d’haver escrit l’obra escènica El Castell de Naips. Mai m’ho havia plantejat, però el contacte amb altres cantautors i el meu trasllat a la ciutat de Barcelona va fer que decidira endinsar-me en el món de la cançó d’autor —un món que alhora m’ha permés explorar tant a nivell músic-poètic com personal.

—Entre teles

—Totes les cançons d’Entre teles són un relat de mi mateixa, d’històries que he vivenciat, de moments, d’emocions... La música és un vehicle que va directament a la part emocional de les persones, sense filtres, sense processament: una música et pot agradar o no agradar. Però quan et mou, això ho notes a l’instant. I per a mi és aquesta una qualitat a la que intento ser fidel sempre que puc, o almenys intentar-ho, buscant que la unió músic-poètica es genere buscant aquest fi.

—Al concert de Nadal que vas oferir a Santa Magdalena de Polpis vas estar acompanyada per Toni Porcar, Diego Barberà, Dani Tejedor, Juanan Bessó i Néstor Zarzoso. Al concert del Raval, a qui podrem veure a l’escenari al costat teu?

—Doncs al concert del Teatre del Raval podré tornar a contar amb la presència de Dani Tejedor, Toni Porcar, Diego Barberà i Néstor Zarzoso, el quals han sigut un suport important al llarg del procés del disc, i també ens acompanyarà Joan Mayor a la percussió i Sergio del Campo col·laborant en un dels temes. És a dir, que anirem «a lo grande» —riu—.

—Com veus la situació de la música en valencià i de la música en la Comunitat Valenciana? Es pot viure d’això?

—La veritat que si preguntes a músics que porten anys dedicant-se a aquest món, molts han hagut de combinar la docència amb la part artística per a poder assegurar-se un sou a final de mes —deixant a banda el fet de que els puga omplir professionalment. És molt complicat poder viure únicament de «bolos» actualment, a no ser que formes part d’un grup amb una aposta discogràfica molt potent al darrere que et done suport. Però això és una minoria. Al final, el tirar endavant un projecte és quasi un acte de fe, de creure en el que fas, i d’apostar decididament per un camí, tot i que aquest camí no és fàcil i la majoria de gent ni n’és conscient de tot el que suposa.

Pel que fa a la música en valencià, crec que hi ha moltes propostes interessants, i s’està posant en valor la nostra llengua com a vehicle de transmisió cultural, però encara hi ha molt a fer. Hi ha gèneres que s’han assentat més en aquest sentit, i d’altres que segueixen lluitant diàriament per donar-se visibilitat i poder mostrar a la societat que hi ha moltes més coses que el que apareix en portada.

—Quin és el teu objectiu amb la música, fer-ne ús d’ella per compartir els teus sentiments, per donar-li veu al teu jo interior? O creus també que amb ella, la música, pot haver-hi un poder de canvi?

—Per supost que té un poder de canvi, i a molts nivells. Per a mi la música pot actuar en dues direccions diferents. Per una banda, fa un viatge de dins cap a fora, a mode d’expressió de la pròpia autora (bé siga d’emocions, d’idees, de relats...), la qual cosa és meravellós perquè hi ha tantes veus com persones. Però per una altra banda, aquest missatge té la capacitat de ser absorbit de nou per infinitat de persones (el públic) que li donaran un significat i un valor en funció de la seua pròpia experiència, que pot arribar a crear un moviment en les seues emocions i els seus conceptes, i que a més ens identifica i apropa com a persones... Aquest és, per a mi, el poder de la música. I és un regal cada volta que em trobo en una cançó que em remou i m’identifica amb totes aquestes coses.

—Quines han estat les teues influències? Quina música escolta Xiomara Abello?

—Les meues influències han sigut molt diverses, i d’això estic molt agraïda. De mon pare he heretat totes les arrels de música llatina i salsa que tinc, i de ma mare la tradició de cantautors com Silvio Rodríguez. Aquesta era la música que jo escoltava des de ben menuda. Més tard va ser quan em vaig començar a interessar per la música brasilera i el jazz, i em vaig endinsar també en el son cubà. Actualment estic meravellada descobrint amb el folclore sudamericà, en concret l’argentí, i podria dir-se que la meua banda sonora a dia d’avui està caracteritzada per la música amb arrels tradicionals, «de terra».

—Aquest 2019, quin és el teu propòsit? Presentar Entre teles

—Bè, doncs aquest 2019 m’agradaria poder moure el disc i el projecte en directe, mostrar a la gent aquest treball, compartir-lo, i vore quins nous camins es poden despertar a partir d’ahi. Per una altra banda, en algun moment m’agradaria reprendre El Castell de Naips, l’obra escènica que vaig estrenar fa ara dos anys, i que per circumstàncies es va quedar en un moment de pausa. Tot projectes que em generen molta il.lusió.