Hi ha personatges que sobreviuen a les seues històries, inclús al seu autor —esperem que en el cas que ens ocupa falte molt per a constatar-ho—. I és que a Castelló tenim una d’eixes relacions que superen les planes d’una novel·la. Julio César Cano acaba de presentar la quarta història on convida als lectors a submergir-se en l’Univers Monfort, tot un fenomen literari que ha ficat a la capital de la Plana i la resta de la província a l’avantguarda de la literatura negra i policíaca d’este país.
—La primera pregunta sembla indispensable. Com a escriptor, no se li esgota l’inspector Monfort després de quatre novel·les amb el mateix protagonista?
—No s’acaba perquè les novel·les de Monfort ja no són meues, són dels lectors. Quan vaig escriure la primera, Asesinato en la plaza de la farola, la veritat és que no tenia intenció que tinguera continuïtat, inclús a continuació vaig escriure una altra que no tenia res a veure amb el que ara és la sèrie. Però és que en literatura, al final te n’adones amb el temps que el que mana realment és el lector. Ha sigut una cosa que ha crescut de tal manera amb el públic que ara l’únic que escric d’una manera professional són les històries de Monfort.
—Però, des d’un punt de vista personal, no necessites fer coses diferents?
—Escriure sobre l’inspector Monfort m’ompli completament. El dia en què jo mateixa m’avorrisca, que no tinga arguments per fer créixer a estos personatges, serà quan s’acabarà. El cas és que, si bé les meues novel·les poden llegir-se per separat, perquè els casos tenen un principi i un final, hi ha una part que no està tancada: la vida personal dels protagonistes, un aspecte tan rellevant per a mi com la trama principal. Els personatges creixen, pateixen, estimen, viuen, passen moments bons i dolents, i al meu cap, al que m’agrada considerar el món monfortdià ha sorgit una cosa que no havia experimentat mai i és que tota esta gent té vida pròpia i la seua vida m’encanta.
—Eres conscient que els lectors hi hagen connectat en eixa part que avança per totes les històries? Saps com ho viuen?
—Per les opinions que em fan arribar, en cada nova novel·la els meus lectors busquen realment eixe rerefons personal. En Ojalá estuvieras aquí, Monfort pateix molt perquè té a sa mare molt malalta, a prop de la mort. Una de les preguntes que més m’he trobat en este temps és què li passarà a sa mare. Per poc que connectes en les històries descobreixes que hi ha subtrames personals, el mateix drama familiar de Monfort, la malaltia dels seus pares que els durà a la mort irremeiablement; també està la joventut de Silvia Redó, que fa que s’enamore d’una persona i visca amb plenitud eixa relació però que després perda eixe vincle... Els lectors estan molt interessats per saber si eixa tensió amorosa-sexual entre Monfort i Redó arribarà a port... Sempre deixe un fil pendent. En el fons, no és més que la meua passió per altre segell del gènere negre, el domestic noir. Hi ha un cas que s’ha de resoldre, hi ha denúncia social i el seguiment dels protagonistes.
—Dius que no estava planificat que les històries de Monfort es convertiren en una saga. Però, tenen un final definitiu?
—Curiosament, malgrat no tindre la intenció de donar-li continuïtat, amb la primera novel·la vaig crear un personatge que tenia una història particular. Tenia un principi i un final, i eixe final no ha arribat. Està en el meu cap. L’evolució de tots els protagonistes té una línia clara, sé on vull que arribe, però al llarg del camí no deixen de passar coses.
—Però ha de ser complicat tindre tan clar el final i no saber amb claredat quan arribarà.
—Quan tens un final al llarg de tant de temps es va polint i això és molt interessant per al procés creatiu. La realitat és que no em preocupa perquè és senzill. Monfort és policia per un motiu. El final arribarà quan resolga el cas que el va dur a fer-se policia. Aleshores ho deixarà.
—Parlar de Monfort, és fer-ho de Castelló. Com viu la ciutat i la província un autor que les ha convertit en protagonistes?
—A diferència de com poden escriure altres autors sobre Castelló, el meu avantatge és que no sóc d’ací. Sempre intente escriure amb els ulls d’algú de fora. La meua meta des que vaig començar a fer llibres de gastronomia i viatges és la mateixa: no intente convèncer a ningú de res. Parle de Castelló sense caure en cap dels tòpics, deixant la porta oberta a què la gent d’Ourense o de Lugo vinga a visitar-nos.
—Què ens espera en el nou cas de l’inspector Monfort?
—És una novel·la molt important per a mi, perquè és la primera vegada en la qual parle del meu coneixement del món de la música. Com el seu títol diu, el crim i la música es donen cita en el nou cas de l’inspector Monfort.
—Aleshores, és la seua novel·la de la saga més personal?
—Em venia de gust barrejar els dos mons, el crim i la música, recórrer a un tema que controle. En realitat no és una novel·la diferent de la resta en la forma, sí en el rerefons, ficar-me en la pell en primera persona d’algú molt dolent ha sigut realment esgotador.
