Lucía Moya: «L'art és una llar, un lloc refugi»

—Parts d’un fragment

—És una oportunitat de donar-ho a conèixer a la meua ciutat, i també d’acostar el gravat al públic, ja que no solen haver-hi moltes exposicions a Castelló on apareguin aquestes tècniques i es coneguin. Em pregunten sempre pel que faig i gairebé ningú sol visualitzar-ho.

També és important que les artistes tinguem exposicions individuals. A més, poder disposar de l’espai complet i poder mostrar realment la totalitat d’obra que ens agradaria, a nivell de concursos o convocatòries, sol ser un plus i és una oportunitat també perquè les visitin galeristes o col·leccionistes d’art.

Ja portava temps volent exposar a les Aules, així que encara que només estigui una setmana, m'encantaria que la gent pogués acostar-se, perquè hi ha molta feina darrere d'una exposició.

— El teu treball es caracteritza, entre altres coses, per trencar les barreres físiques del gravat. Dit d’una altra manera, descontextualitzes la pròpia tècnica del gravat traslladant-la del seu suport original. Imagino que en la teua pròxima exposició continues explorant i explotant aquestes possibilitats, no? Què ens pots explicar d'ella?

—Amb el temps s’aprèn a veure l’obra des de diferents perspectives. Des que va començar a néixer el meu propi llenguatge he repensat moltes vegades el que faig, en les diferents direccions que pren, i totes les possibilitats de creació que pot tenir, si bé la meua tècnica principal són els diferents tipus de gravat estampats en paper, en tela, o en llibres d'artista. Qui sap fins a on podré arribar, potser algun dia ni tan sols l’utilitzo; m’agrada pensar en aquesta llibertat, la de no aferrar-se a una cosa concreta. M’agrada respectar el canvi, el continu moviment de les coses encara que sempre prevalgui la pròpia petjada. El tradicional i el contemporani no són coses oposades per a mi, són complementàries, l’arrel d’un mateix és la base del creixement.

El gravat ens ensenya que sempre hi ha un camí, un procés, i a més ens ensenya que és lent i que a vegades per molt que tractem de controlar-lo no surt com esperàvem. També ens ensenya que a vegades aquests canvis són millors i altres vegades ens ensenya a acceptar la frustració d’una mossegada mal feta o una talla fallida en la matriu, o un mal entintat. El gravat és una infinitat d'aprenentatges, és una gran metàfora de la vida i del creixement d'una persona.

En aquesta exposició faig una xicoteta mostra d’obres que vaig realitzar fa alguns anys a altres més actuals, em sembla interessant mostrar aquest camí, el procés és el que més valoro, ja que som part d’un tot.

—En 2017 vas ser la guanyadora del Premi Marte a una artista de Castelló i ara l’exposició que inauguraràs en l’Espai Cultural Obert de les Aules de la Diputació també forma part de la programació de la fira internacional que es desenvoluparà a primers de novembre. Explica’ns quina és aquesta relació amb MARTE, com va sorgir la possibilitat de dur a terme aquest projecte expositiu.

—Fa uns mesos l’equip de MARTE va contactar amb mi per a veure què era el que havia estat fent en aquest temps des que vaig guanyar el premi en 2017.

Els va agradar molt la meua obra i van decidir apostar per mi per a la inauguració de la Córner Gallery per a l’exposició Liminals en la qual vaig participar juntament amb Agustín Serisuelo, Luis Miguel Rico, Sandra Val i Marcelo Mendoça, aprofitant per a aquest mateix esdeveniment, la presentació de la fira MARTE 2020. Va ser una pena que després de tot, a les poques setmanes, hagués de tancar-se a causa de la covid-19. Així que se’m va proposar exposar a les Aules i al mateix temps per a MARTE, on tindré també dos panells que podreu anar a visitar.

—Voldria saber com has viscut, a nivell personal i professional, aquests últims mesos marcats per la pandèmia del coronavirus. Et faig aquesta pregunta perquè el sector cultural és un dels més afectats i perquè si abans ja era difícil poder exposar la teua obra i viure d'ella, ara la cosa es complica.

—Aquest temps és complicat per a tots ja que vivim un moment d’incertesa absoluta. Durant el temps de confinament es van cancel·lar concursos, residències, beques, exposicions, que tan important són per a nosaltres a nivell econòmic i de producció, igual que en altres sectors culturals. Si bé és cert, que moltes comissàries i entitats, han fet i estan fent l’esforç per reinventar-se intentat moure les exposicions de manera on line, que em sembla bastant interessant. Però a nivell de venda ha estat una ruïna, a més alguns artistes poden treballar des de casa, però altres necessitem anar al taller perquè hi ha treballs que necessiten d’infraestructura, eines i llocs específics per a la producció d’obra. Aquestes circumstàncies també van fer que molts ens replantegéssim un altre tipus de treball des de casa, potser obres de petit format, o utilitzar altres materials, la resiliència és important en temps de pandèmia.

Em sembla que sempre serà difícil viure de l’art. Les artistes, comissàries, músics, il·lustradores, dissenyadors, fotògrafs, actrius… són persones que mitjançant el seu treball, ja sigui des de la seua casa, en tallers, en escenaris, etc., són capaços d’alimentar-nos la vida, omplir-nos de somnis, de fer-nos reflexionar. Tot això és vital en el nostre dia a dia, omplint les nostres cases, roba, telèfon mòbil, imatges, omplint estones de solitud en aquesta societat actual cada vegada més individualista i egoista. Sense esmentar en el que ha significat i significa actualment amb la covid-19, com per exemple que ni tan sols es pensa en honoraris, quan la majoria som, a nivell del sistema, autònoms, Com encara la gent es qüestiona la seua importància i el seu valor?

Viure de l’art ja era difícil abans, no ha canviat res, ho continua sent. De totes maneres, i malgrat tot, en aquest moment, intento tenir una actitud positiva davant l’adversitat i crec que entre tots, mitjançant els nostres granets de sorra, podem fer una muntanya.

— En l’art existeix una faceta purament estètica però també reivindicativa o que indueix a la reflexió. En aquest sentit, quines inquietuds et mouen a l’hora de crear? Quines diries que són les teues preocupacions o qüestionaments? I com t’enfrontes a ells?

—La vida és el que em resulta inquietant, preocupant i de la qual qüestiono diàriament i amb la qual m'enfronto com puc assíduament.

Crear, és l’acte, moment, forma i lloc, més lliure que puc tenir, amb les seues llums i ombres, acceptant-les tal com són, realment és on em trobo més còmoda. L’art és una llar, un lloc refugi. Jo no m'enfado quan estic produint, no reivindico, jo gaudeixo, i si després algú vol prendre una cosa de la qual explico o expresso com a reflexió, reivindicació, o qualsevol altre nom, és totalment lliure, i jo encantada que a cada persona li evoqui el que vulgui. M’agrada pensar que la meua obra pot acabar conformant-se amb el que li arriba a una altra persona, que pot arribar a dialogar i a entrar en un altre ésser.

—Fa poc es va publicar una entrevista conjunta, una mena de conversació, amb la comissària Irene Gras, en la qual parlàveu sobre el paper de la dona, i la seua invisibilitat, en l’art al llarg de la història. Aquesta «ocultació» està canviant? Diries que la dona és cada vegada més protagonista? O continuen tenint més complicat optar a exposar els seus treballs en uns certs espais i a ser reconegudes?

—Aprenc molt d’Irene Gras, la veritat és que jo no manejo dades però si és cert que el feminisme va arribar a aquest país per a quedar-se, i a poc a poc sembla que comença a entrar en tots els llocs de la vida diària. Les dones artistes hem molt a dir i molt a canviar.