En la seua obra Teoría de la imagen. Ensayos sobre representación verbal y visual (Akal), W. T. Mitchell parla d’«iconologia crítica», terme en el qual aprofundeix també en el prefaci del seu un altre llibre Iconología. Imagen, texto, ideología, i sobre el qual caic quan intento reflexionar sobre el treball de Julián Barón.
Caure’s sobre un concepte, sí, no és tan estrany com pugui semblar, perquè a vegades, i gairebé sense voler, ens topem amb alguna cosa, i aquesta cosa ens ajuda a entendre millor el que ignorem. Vaig caure sobre el terme «iconologia crítica», així, de sobte, quan intentava donar forma a un pensament sobre el quefer del fotògraf, docent, agitador..., sobre l’artista castellonenc. Mitchell, a través d’aquest concepte, adverteix que la iconologia ha passat a ocupar-se d’assumptes com les «metapintures» o les formes reflexives i autocrítiques de la imatge. Així mateix, versa sobre qüestions més enllà d’explorar l’ontologia de les imatges com a tals, i de les condicions sota les quals aquestes imatges adquireixen una significació històrica —com ja reconegués Erwin Panofsky—. Així, és important, avui, saber quines són les relacions entre les imatges i el llenguatge, entre les imatges i la memòria, saber quin és l’estatut polític d’aquestes imatges, a més d’aprofundir en les interaccions de les imatges virtuals amb les «reals». I és aquí, en aquesta dimensió, que la figura i el treball de Barón cobra especial rellevància, perquè pocs o molt pocs en el seu moment es van fixar en la representació visual contemporània i en com fem ús —o desús— d’ella.
L’art és fill de la llibertat, escrivia Friedich Schiller en les seues cèlebres Cartas sobre la educación estètica de la humanidad (Acantilado). Avui dia la sensació sembla una altra molt diferent, ja que tot pareix estar manipulat o subjugat, fins al punt que el present resulta una cosa fictícia. La cultura visual és, ha de ser, tinguda en compte, perquè la percepció i representació visual, aquesta construcció social i política que realitzem a través de les imatges resulten del tot desconegudes. No és d’estranyar, com assegura Mitchell, que durant la segona meitat del segle XX «semiòlegs, estructuralistes i de-construccionistes, comencessin a envair els tranquils dominis de les arts visuals i aixequessin campament amb nous mètodes i metallenguatges». Tant fou així, que l’art va passar a considerar-se un acte polític, un exercici intel·lectual en el qual cadascun decideix prendre o no partit del context, de la seua realitat, per a analitzar-la, per a criticar-la, per a intentar millorar aquells aspectes que són millorables.
Una nova fotografia
En 2011 va aparèixer un projecte en forma de fotollibre que exemplifica perfectament totes aquestes qüestions. El seu títol: C.E.N.S.U.R.A. —així, en majúscules i amb aquestes puntuacions entre lletra i lletra; tot té el seu perquè—. El seu autor: Julián Barón. La seua repercussió: internacional i vigent encara avui. A través d’aquest treball, el castellonenc, gairebé sense voler —en més d’una ocasió ha reconegut que tot va partir d’un «error»—, va donar forma a una nova concepció de la fotografia documental. Tant va ser així que alguns experts van arribar a considerar la fotografia com a dispositiu combatiu, com una forma d’acció política, que en aquest cas cobrava major força a través del flaix.
C.E.N.S.U.R.A. es va publicar en 2011 però la seua gestació va començar anys abans, en 2008. Estant a Benicàssim, Barón va realitzar algunes fotografies i va comprovar que se li havien «cremat». Qualsevol hauria rebutjat aquestes imatges, però en lloc d’això, ell va veure una oportunitat, un nou discurs per a abordar, i criticar, la situació política del moment, i de com la política s’ha servit de la imatge per a disfressar veritats, per a manipular, per a censurar.
Ara, a la Llotja del Cànem, es pot visitar l’exposició C.E.N.S.U.R.A. La reunión, una mostra en la qual, en certa manera, es revisita aquest treball de Barón deu anys després per a comprovar la seuva vigència i constatar la repercussió que va tenir en el seu moment i que té encara avui. Comissariada per Marta Martín Núñez (professora de fotografia en l’UJI) i Daniel Zomeño (també professor en l’UJI i dissenyador de la portada original), té una orientació pedagògica per a mostrar com el projecte ha anat creixent, mutant i transformant-se, com el fotollibre ha diversificat els seus formats expositius i performatius fins al punt generar una nova «iconografia crítica» de la contemporaneïtat. Fins al 5 de febrer romandrà oberta.
