Tot autor aspira al fet que la seua obra perduri en el temps i la memòria. No tots ho aconsegueixen, si bé existeixen exercicis de recuperació i reivindicació que permeten «rescatar» a aquests autors i a les seues obres de l’oblit —sigui aquest forçat o no—. Hi ha, per contra, autors les obres dels quals triguen poc, o molt poc, a convertir-se en el que anomenem «clàssics», i els personatges dels quals semblen cobrar vida pròpia, i que transcendeixen fins i tot al seu propi creador, traspassant els límits de la ficció fins al punt de ser considerats part fonamental de la nostra tradició i història. Diria que Willy Loman és un d’aquests personatges.
Arthur Miller va publicar en 1949 un dels drames més representats i celebrats de l’escena teatral de les últimes set dècades. Es tracta de Mort d’un viatjant, obra per la qual rebria el Premi Pulitzer i li consagraria com un dels majors dramaturgs contemporanis. Willy Loman és el seu protagonista, i no és ningú extraordinari, més aviat tot el contrari, és un ésser anodí, un supervivent, un pare de família, un viatjant de comerç, com tants altres. Així doncs, ¿què té d’especial? ¿Per què Willy Loman ha arribat a convertir-se en un dels rols més interpretats de l’escena? Precisament, perquè, sent ningú, encarna a molts algú.
Reflexió i crítica social
Miller va saber reflectir a la perfecció les pors i pecats de tota una societat marcada a foc per un capitalisme salvatge que no ha deixat d’augmentar el seu poder sobre nosaltres. A través d’aquest home de mitjana edat, que ha lliurat tot el seu esforç i la seua carrera professional a l’empresa per a la qual treballa amb l’únic objectiu de donar-li una vida millor a la seua família, el dramaturg nord-americà va aixecar unes quantes butllofes, al mateix temps que ajudava al fet que molts es llevessin la bena dels ulls, revelant-los una dura i cruel realitat: el somni americà no existeix.
Mort d’un viatjant és, doncs, el relat d’un home esgotat, en declivi, però que segueix entossudit a inculcar als seus dos fills l’ambició per triomfar i progressar en l’escala social. Però ja res és el que era, o més aviat, mai va ser el que en realitat ell es pensava que era. És per això que el seu discurs es torna descoratjador, i al llarg de la trama el públic va aprofundint en una vida que, com moltes altres, ha estat construïda sobre la base de les aparences. D’aquí ve que aquest espai privat i familiar, que era per a Willy Loman una assegurança de vida, a poc a poc s’esfondra, apareixent el ressentiment entre els diferents membres de la família.
A Castelló
Depressió i destrucció, però sobretot compassió és el que impregna el relat de Miller que Natalio Grueso ha adaptat en un nou muntatge teatral dirigit per Rubén Szchumacher, i protagonitzat per Imanol Arias, que arribarà al Teatre Principal de Castelló diumenge que ve, 5 de juny, a les 19.00 hores. Somnis que s’esvaeixen, frustracions i veritats que afloren són els eixos sobre els quals pivota aquesta obra mestra de la dramatúrgia contemporània, un veritable clàssic que ofereix una reflexió profunda sobre l’ésser humà.
