Miguel Torija: «Reflexione sobre què mou algú a crear art»

Les històries sorgeixen quan menys t’ho esperes, en els llocs i moments més inesperats. Pots buscar la inspiració durant mesos, i de sobte t’assalta sense avisar.

A Miguel Torija (Tortosa, 1972) la idea per a la seua nova novel·la El renacer de las naturalezas muertas (Talentura, 2023) li va arribar durant un viatge a la ciutat italiana de Lecce. «Vaig trobar una estatua d’un bisbe que estava damunt d’una columna molt alta, mirant cap avall amb cara de pomes agres; aleshores va passar un xiquet, va mirar cap adalt i després va ajupir el cap. Això em va donar una idea, així que vaig escriure de seguida una història en un tovalló de paper i després s’ha convertit en una novel·la de 300 pàgines».

I què podem trobar en elles? L’escriptor afirma que «com no visc dels meus llibres puc escriure el que m’abelleix, no estic al dictat de ningú, i com sempre m’han agradat les novel·les tipus Un mundo feliz o 1984, on la ciència ficció no és el més important, em vaig proposar fer-ne un homenatge».

La seua nova proposta, doncs, ens porta a un futur distòpic: «Més o menys és com imagine el món dins de 20 anys, en realitat l’ambientació podria haver funcionat en el present, però eixe futur fa possible un personatge més, la mateixa ciutat, un ambient hostil com antagonista que posa en dificultats als protagonistes».

La pandèmia de la covid-19

Torija, que va acabar aquest llibre fa un any, reconeix certa influència de la pandèmia de la covid-19. «El confinament va ser un dels periodes en els quals vaig estar més concentrat en l’escriptura d’aquesta novel·la. Si escrius en un estat com en el que ens vam trobar tots, sobretot quan al principi el supermercats es quedaven sense menjar i veies que això anava de veres, eixe estat d’ànim et porta a eixa distopia. I en aquell moment jo pensava que el món anava a canviar molt».

Però si despullem la història de la seua ambientació futurista, el que trobem és «una família que tracta d’eixir endavant, superar les dificultats econòmiques, i tot i que sembla que els tres integrants van en una mateixa direcció, no arriben a la mateixa meta».

En aquesta família trobem primer «el fill, un adolescent que com acostuma a passar en eixa etapa es troba perdut i acaba igual de perdut». Mentre que la mare «obri els ulls, se n’adona de que ha estat vivint una vida que no era el que volia, per inèrcia, i és el personatge que més canvia».

Pel que fa al marit, és un artista, «un pintor que s’ha mantingut fidel a les seues creències sobre la creació artística i això l’ha allunyat de l’èxit comercial».

Creació artística

En l’obra del pare trobem les naturaleses mortes del títol, que també es refereix en un doble joc «als tres personatges que floreixen, que lluiten per traure el cap».

El pare li serveix a més a Torija per a «continuar amb una reflexió sobre la gent que se dedica a l’art que ja vaig iniciar amb la meua anterior novel·la, El espesor de un lápiz, en aquella ocasió amb un autor que tractava de reprendre la inspiració. Reflexione sobre què els motiva a crear, a què renuncien per eixa obssessió».

No obstant, els lectors trobaran moltes diferències entre aquests dos llibres. L’escriptor assenyala que «en la meua anterior novel·la pesava molt la forma, era molt pecul·liar, una primera persona en plural que permetia un joc amb el lector i em va suposar molt de treball; ara no m’he preocupat tant per la forma, és una història lineal en la que vaig canviant de personatge amb moltes elipsis per a mantindre la intriga».

El que no canvia és la seua reescritura obsessiva. «Escriure mai és fàcil, faig nombroses correccions, sobretot en els primers capítols, perquè després ja saps el que vols i tot resulta més fluid».

Amb els cinc sentits

Una escriptura en la que caben tots els sentits. «Jo valore molt els cinc sentits a l’hora d’escriure, normalment descrius el que veuen els personatges, però falten altres sentits com l’olfacte i sobretot l’oída, per això pose molta música, en part per a l’ambientació, però també hi ha peces musicals que són claus per a l’argument».

Tot i que Torija va començar com autor de relats, aquesta és la tercera novel·la consecutiva, i la segona amb l’editorial Talentura, que li ha permés donar el salt al mercat nacional. L’autor assenyala que «continue escrivint relats, però ara mateix no és el que més em crida l’atenció, quan trobe una història i uns personatges que m’enganxen, tendeixo a allargar la història i fer una novel·la».

Respecte a la seua relació amb Talentura, incideix en que «al final els teus llibres et sobreviuen i no vull publicar per publicar. Aquesta és una editorial honesta, independent, potser sense una gran distribució però que lligen el teu manuscrit, el valoren i publiquen un reduit nombre de títols però en els que creuen molt».

'La pintora de piedras'

Torija no s’atura i ja ha acabat una nova novel·la, La pintora de piedras. «Transcorre en la prehistòria i parteix d’una notícia que vaig llegir: pel que sembla, com des del segle XIX tots els arqueòlegs eren homes, van traslladar la seua visió masclista de la societat al seu treball, com veien l’organització de les societats prehistòriques i el paper de la dona. Ara això està en revisió i es veu que el paper d’homes i dones era igual, fins i tot la mentalitat i el desitjos eren afins». I és ahí on l’autor aborda de nou «la reflexió sobre la creació, tancant una mena de trilogia, ací entorn a l’artista del clan prehistòric». Ja tenim ganes de que es publique.

Suscríbete para seguir leyendo