Mar García Puig: «Mai es parla 'massa' d’aquelles coses que ens fan humanes»

Què significa ser mare, convertir-se en mare, en realitat. Què simbolitza en una societat en la qual encara existeixen massa tabús i massa etiquetes que són, més aviat, una càrrega. La maternitat suposa un canvi brusc, radical. Una persona deixa de ser ella mateixa, abandona el seu 'jo' per a convertir-se en un altre 'jo' molt més preocupat i temorós. Ha de tornar a aprendre a viure, a establir noves rutines. No és fàcil, en absolut, perquè hi ha, també, estigmes que superar, prejudicis que minven a poc a poc el judici d'aquesta mare que ha de somriure, posar bona cara i treballar (tant dins com fora de la llar) com si no hagués ocorregut res, com si aquesta responsabilitat extra no suposés l'esforç que veritablement és. 

Mar García Puig es va convertir en mare el mateix dia en què era designada com a diputada en el Congrés dels Diputats. L'ansietat va trigar poc a fer-li mossa, i fruit d'aquesta ansietat «va embogir». D'aquesta experiència versa, en part, La història dels vertebrats (La Magrana) —amb edició també en castellà La historia de los vertebrados (Penguin Random House)—, un llibre a cavall entre l'assaig i la ficció, que presenta aquest dijous, 4 d'abril, en la llibreria Noviembre de Benicàssim gràcies al club de lectura obert en el qual l'autora i editora desgranarà algunes de les claus d'una obra que ha aconseguit el Premi Ciutat de Barcelona 2023 i el Premi Openbank de Literatura by Vanity Fair com a autora revelació.

Escrivia l’autor francès François-Henri Désérable que «mesurar el pas del temps continua sent el millor mode de no sumir-se en la bogeria». No obstant això, quan s’és mare, el temps és un altre molt diferent, i sumir-se en la bogeria és o pot ser una possibilitat encara major. No és així?

Quan et converteixes en mare la concepció del temps canvia radicalment. Per una banda, no disposes del teu temps com abans, però a més els ritmes són diferents: hi ha hores que s’allarguen i d’altres es fan més curtes. És un canvi molt sobtat i pel qual no estàs preparada. Descobrir de sobte aquesta plasticitat del temps i que no depèn de tu t’acosta a la bogeria. Més si li sumes el fet que els actuals ritmes socials no están fets per les cures que requereix la maternitat.

Marta Carnicero: «Ni el dolor et fa més fort, ni en la brutalitat s’hi amaga cap bellesa»

És una apreciació, però dona la sensació que tenim alguna reticència a l’hora de verbalitzar que, a vegades, necessitem ajuda professional. Com et vas enfrontar tu a això? Creus que un llibre com aquest pot ajudar a millorar la nostra «cultura» psicològica?

Cada vegada tenim menys por o vergonya de recórrer a professionals, però quan ets mare la cosa canvia. Encara pesa massa l’estigma de la mala mare, la mare boja, i la culpa moltes vegades no et permet exterioritzar com et sents. Això ho he comprovat després de la publicació del llibre: moltes dones m’ho han dit que van estar tremendament soles. Penso que n’hem de parlar, i molt. Ara la gent diu: hi ha massa llibres sobre la maternitat, sobre salut mental. I jo penso, què vol dir això de «massa». Mai es parla «massa» d’aquelles coses que ens fan humanes, que ens fan patir i ens fan sentir.

«He fet una aposta per l’escriptura i ara mateix hi poso tota la meva vida»

Al llarg de l’obra, entremescles narració i assaig. El fet de fer això et va servir per a anar desenvolupant la història tal com volies des d’un principi o va ser una cosa que, més aviat, es va donar així sense més?

En un principi anava a escriure un assaig narratiu, sense la meva experiència. Després vaig veure que aquest assaig parlava de la veu de les boges i que no tenia sentit tal com jo ho veia si no hi posava la meva propia veu, com a part d’aquest fil del qual vaig anar estirant per escriure una historia col·lectiva. Si volia escriure una historia realment col·lectiva, havia de pasar necessàriament pel jo.

On vas situar la (prima) línia per a no exposar-te massa?

No és una cosa que tingués en compte mentre escrivia. Vaig escriure tot el que sentia que havia d’explicar, sense pensar-hi massa. Després sí que em vaig plantejar eliminar algún fragment que m’exposava més, però finalment ho vaig descartar. Crec que en un llibre així el pudor no té massa sentit.

Des del teu punt de vista, tenint en compte que et vas convertir en mare el mateix dia en què et feien diputada, diries que el sistema segueix sumit en un absurd que impedeix la veritable conciliació familiar i laboral? No és una incongruència que no es «cuidi» més a les mares, tenint en compte el titànic esforç, tant físic com emocional, que suposa el part i la maternitat per se?

Crec que la conciliació tal com l’entenem no és possible: pensar que som dues persones diferents, la de la feina, la professional i la de casa, la personal, no és real. Mentre no hi hagi un canvi de sistema que entengui que no som dos ens dividits, no avançarem. Potser hem arribat fins on podíem amb la mentalitat de la conciliació, però necessitem un sistema que no ens vegi només com éssers que treballen, que es cansen i que no tenen temps mai de res. Un sistema amb una nova concepció de la feina, dels úsos del temps i que no distingeixi allò de l’esfera pública i l’esfera privada sinó que entengui que som persones úniques i amb vides úniques.

No sé fins a quin punt es pot considerar o etiquetar aquest llibre com a feminista. No obstant això, sí que hi ha, en certa manera, una cridada a trencar unes certes cadenes a favor de les dones per a poder manifestar els seus sentiments, els seus pensaments, les seves expectatives i necessitats, encara avui reprimides o rebutjades. Què opines?

Jo abraço l’etiqueta feminista també per aquest llibre. Crec que un llibre que parli de la relació entre la bogeria i les dones, de com s’ha usurpat la veu de les dones i molt especialment la de les dones boges, és innegablement feminista. Això no voldir que sigui un llibre que busqui adoctrinar, o que només es pugui llegir des d’una ideologia determinada. Era molt important per a mi que fos un llibre on tothom fos benvingut.

Antonio Tabucchi, en el seu magnífic Afirma Pereira, diu a través dels personatges de Pereira i Silva, que «el clima no afavoreix a les nostres idees polítiques». Es refereix al clima peninsular, el nostre. No sé si ja és un mal endèmic però dona la sensació, efectivament, que poc o res ens importa la política. D’aquí ve que et pregunti, d’una banda, quant de polític hi ha en el narrat en La història dels vertebrats i, per una altra, si a través de la política, d’una política real, una situación com la que has viscut pugui, efectivament, normalitzar-se i millorar-se.

Crec que si La història dels vertebrats és un llibre feminista, en conseqüència és un llibre polític. Quan dic polític, ho dic en el sentit ampli del terme. Penso que no som conscients moltes vegades de fins on arriba la política i de quan estem fent política. Restringim la política a la política de partits, a la política institucional, però la política va molt més enllà i en el meu cas impregna tot el que faig.

Penso que no hem de tenir por de reconèixer la part política que hi ha a la cultura, penso que només així la gent arribarà a entendre que la política és molt més que la política de partits o que la política institucional.

«Era molt important per a mi que fos un llibre on tothom fos benvingut»

Quina importancia té per a tu l’escriptura, la literatura? Creus que pot servir com a salvació i també com a sanació espiritual i física?

La literatura és i ha estat essencial en la meva vida. Ha sigut salvació en moments complicats, en moments de pèrdues i també en l’episodi de bogeria que descric en el llibre. Penso que la literatura pot ser refugi, companya, salvació. Per a mi ara mateix l’escriptura és prioritària: He fet una aposta per l’escriptura i ara mateix hi poso tota la meva vida.

Per a acabar, no voldria oblidar-me de la teva participació en un club de lectura obert en la llibreria Noviembre de Benicàssim. Quina opinió et mereixen aquest tipus d'iniciatives en les quals et trobes cara a cara amb els teus lectors?

Quan vaig començar a escriure el llibre, pensava que seria una empresa solitària i després de publicar-lo m’he adonat que és tot el contrari. Aquest llibre m’ha obert les portes a una comunitat de lectors i lectores que han compartit les seves experiències, les seves vides, amb mi. Els clubs de lectura són moments molt especials on això que deia abans de la literatura com a refugi, salvació, s’entén més que mai. Estic molt contenta i molt agraïda a la llibreria Noviembre per la invitació i amb moltes ganes de trobar-me amb els lectors i lectores.