Interpretació i paraula. Això és, en essència, el teatre. No obstant això, hi ha un gran misteri en el teatre. Hi ha missatges xifrats, experiències intrínseques i profundes de l’ésser humà que romanen ocultes a simple vista, però que hi són, que enriqueixen la posada en escena i que doten a l’espectacle d’una atracció única.
No hem d’oblidar que el teatre és, sobretot, un exercici de recerca, que s’alimenta de la curiositat insaciable per tot el que afecta a la condició humana. Es necessita una extremada sensibilitat per apreciar tot això i, com no, per crear aquests textos que sempre mostren interès pel seu temps. És per això que el teatre ha de gaudir d’un paper essencial en la vida de les societats.
El teatre està més viu que mai, tot i que molts puguin creure tot el contrari. Això és així per la necessitat d’expressar sobre l’escenari, o a peu de carrer, el que d’una altra manera seríem incapaços de compartir amb els altres. És a través de la posada en escena, i del text —sempre el text—, que podem parlar dels nostres delictes i faltes, reflexionar sobre els mateixos, analitzar les nostres accions. Tot això, a més, amb el desig que cada vegada es representin més, millors i més noves peces i posades en escena, ja que no hem d’oblidar que sempre hem d’apostar per la qualitat, no exempta de cert entreteniment. Ja ho deia Bertolt Brecht: «L’art, quan és bo, és sempre entreteniment». Reflexió aquesta que ens porta a recordar també les paraules de Voltaire: «Convé sempre tractar de ser interessant més que precís, perquè l’espectador ho perdona tot menys la pesadesa».
Amb aquestes premisses, és a dir, precisió i entreteniment, reflexió i crítica, investigació i curiositat, misteris i emocions, el teatre es fa indispensable per al benestar intel·lectual i social d’una comunitat. Ignorar tal cosa és una neciesa. Per aquest motiu considerem imprescindible cites com la Mostra de Teatre Reclam que organitza la Universitat Jaume I de Castelló en col·laboració amb diferents administracions locals de la nostra província.
Són ja 25 les edicions d’aquest festival que sempre s’ha caracteritzat pel seu compromís social, encara que també lúdic, no ho oblidem. Són 25 anys d’establir un íntim vincle amb la societat castellonenca per oferir-li la possibilitat de riure i plorar, d’emocionar-se, amb aquestes històries que han conformat la nostra pròpia història, històries basades en llegendes de tradició oral o en textos precedents, històries originals i increïblement modernes, històries fugaços i irrepetibles, històries inoblidables i que romandran, doncs mai hem d’oblidar que dins d’aquest exercici intel·lectual, el veritable objectiu és l’aliment de l’esperit humà.
És el teatre, el teatre concebut per elevar les nostres ments més enllà de la mesquinesa diària, una de les peces capaços de transformar la incongruència existent avui dia, aquest caos regnant. És, també, una força que sempre se supera a si mateixa i que sempre respon a aquesta crida d’auxili en temps confusos. Això és així, perquè és art, i l’art ens procura assolir l’excel·lència de la vida.
‘NOCES DE PLATA’
Per celebrar aquestes «noces de plata», l’UJI ha programat una mostra ambiciosa, amb més de 50 representacions i Almassora, Benicarló, Benicàssim, Betxí, Borriana, Castelló, Onda, Oropesa, la Vall d’Uixó, Vilafranca, Vila-real i Vinaròs com a seus. És just i necessari celebrar la gesta d’assolir aquests 25 anys, i fer-ho a més amb produccions de gran qualitat com les que podrem gaudir a partir d’aquest proper mes de novembre.
Fer una anàlisi de totes i cadascuna de les obres que es representaran és una tasca molt difícil. És per això que hem decidit centrar-nos en algunos títols que es representaran al Paranimf de la Universitat Jaume I, un escenari que des de la seua inauguració s’ha erigit com un dels grans baluards de la cultura, no només a la capital de la Plana, sinó en tota la província. És per això que hem de valorar el treball d’algú com Antoni Valesa, el seu director artístic, sempre disposat a oferir propostes d’enorme interès. Des d’aquí li donem la gràcies, se les donarem sempre.
Si realitzéssim un primer escaneig a la programació prevista al Paranimf, hi ha alguns noms propis que no podem ignorar, com són els de Sol Picó i Ana Fernández, o companyies com La Pavana. De la primera, dir que presentarà l’espectacle Dancing with frogs, «aquesta altra meitat, el complement biològic del femení». La coreògrafa i ballarina, dirigeix amb la seua pròpia companyia aquesta obra en què es pregunta què és allò masculí sense la part femenina, com viu, actua, pateix, es relaciona amb el món l’home actual, com ha de ser un home, què s’ha de fer per ser un. Sol Picó balla «amb gripaus o amb lumbersexuals, neo-macarrons, metrosexuals i andrògins» en aquesta nova aventura àcida, bruta, gamberra i tragicòmica que es representarà el 24 de novembre —encara falta, sí, però segur que impacta i per això hem de recomanar-la encaridament—.
Una setmana abans però, Ana Fernández encarnarà Lady Chatterley en l’obra El lunar de Lady Chatterley Roberto Santiago, un espectacle que parla sobre la condició femenina, sobre aquestes coses per les quals dones de tots els temps han lluitat durant segles: la veritable independència, la veritable emancipació i la veritable necessitat de prendre les seues pròpies decisions. Aquesta serà, sens dubte, una de les grans actuacions d’aquesta vintè cinquena edició del Reclam, que tornarà a fer-nos vibrar a través del teatre i la dansa, de les arts escèniques en definitiva. I ho farà perquè a més de comptar amb produccions d’envergadura, sempre hi ha espai per a altres propostes de caràcter més independent, com les que protagonitzaran també La Pavana, Il Maquinario, David García-Intrago o Sergio i Luz Elena Mendoza, entre molts altres.
Teatre viu, necessari, vital, el qual tornarà a complementar tota la programació cultural d’aquesta tardor a la província de Castelló, una tardor que sempre ens dóna bones alegries i que esperem segueixi pel mateix camí. El teatre, com a reclam.
