La dansa com un ritual. La dansa com una expressió cultural. La dansa com a emoció, o com a manifestació espiritual. El moviment del cos ha estat i és font d’expressivitat, un canal per a exterioritzar sentiments i energies, per a exorcitzar pors. I existeix en tot això una cosa ancestral, primigènia, que ha conformat la nostra manera de ser i d’actuar, de comportar-nos enfront del món i enfront dels nostres semblants.

Una cosa així pensa també Jon Maya Sein, ballarí i coreògraf, a més de director de Kukai Dantza. La companyia basca, que ja va enlluernar a Castelló en 2017 amb el seu espectacle Oskara, torna al Teatre Principal amb Erritu, una obra que suposa a més la trobada amb el prestigiós coreògraf Sharon Fridman.

«Sempre penso en aquestes danses, cants, espais... que t’emocionen en veure, sentir o respirar. Rituals, de sempre, i gairebé no sabem de quan, però que prevalen en nosaltres aquí i ara. I que sempre ens fan sentir», explica Maya Sein. En aquest sentit, Erritu neix, en les seues pròpies paraules, «de les ganes d’aprofundir i reflexionar en aquestes danses, melodies, espais… i de voler unir-les en un espai-temps on el públic també sigui còmplice d’aquest sentir i on l’espai de representació sigui tan únic com el moment creat i viscut. Harmonia entre dansa, música coral i arquitectura».

Un viatge vital

Per a Kukai Dantza, aquesta obra, que es representarà en el teatre de la plaça de la Pau dissabte que ve, 7 de març —a les 20.00 hores—, és un viatge vital que travessa mitjançant ritus de pas individuals i col·lectius «els diferents estats de la vida en relació amb la naturalesa i amb la comunitat». Estats, asseguren des de la companyia basca, «que van des del naixement al caos, passant pel desert de la solitud, fins a arribar a la trobada, l’amor i, finalment, la mort».

«Avui com ahir, els ritus proposen un acostament al pur, a l’escolta, als espais que ens poden acostar a les respostes, a l’amor, a les arrels», afirma el coreògraf Sharon Fridman, encarregat d’aquesta producció en la qual es fonen dues maneres d’entendre la dansa, el seu i el de Kukai, amb l’objectiu d’obrir nous ponts amb els quals descobrir el sentit de les connexions «entre la nostra existència individual —carregada de passat, present, promeses de futur i també opcions— i l’experiència col·lectiva ritualitzada, sempre referencial però també en moviment i canvi». Així, el públic castellonenc assistirà a un esdeveniment ple d’espiritualitat i tendresa, un món on el sensible s’entremescla amb el físic, i on la diferència d’aquests dos llenguatges genera la riquesa i l’atractiu d’aquesta proposta.

Prestigi

L’escenari del Principal es convertirà per tant en un paisatge enigmàtic ple de puresa i vitalitat, i els espectadors segur es queden absorts davant la demostració anímica i corporal dels ballarins Urko Mitxelena, Nerea Vesga, Eneko Gil, Izar Aizpuru, Alain Maya i Ibon Huarte, a més del cant de David Azurza.

Serà aquesta una nova ocasió per a deixar-se seduir, per a viatjar cap a aquest passat remot, de la mà de la companyia guipuscoana que, no ho oblidem, va ser reconeguda amb el Premi Nacional de Dansa en 2017 i que continua demostrant el seu afany per fusionar estils, per a complementar-se amb altres llenguatges que a priori no li són afins, per a experimentar. Només així s’explica la seua tendència a la bicefalia, si tenim en compte les col·laboracions que han dut a terme en episodis anteriors —com amb Cesc Gelabert, La Intrusa Danza, Ione San Martín o Marcos Morau, de La Veronal— i com succeeix ara mateix amb Fridman. Els resultats, vists els èxits tant de crítica com de públic, avalen aquesta fórmula emprada per Kukai Dantza i legitimen la direcció d’un Jon Maya Sein que és avui dia un dels grans directors i coreògrafs del nostre país per dret propi. Sens dubte, estem davant una altra gran aposta de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) per a aquest primer trimestre de l’any.