La relació del jazz amb el Regne Unit és un tant desconeguda. A Europa va ser França, i concretament París, on va tenir major arrelament aquest gènere musical que va néixer a Nova Orleans. Malgrat aquest desconeixement o ignorància, se sap que la irrupció del jazz en el vell continent es va produir fa ara un segle, en 1919, i a les illes britàniques va arribar d’igual manera encara que, potser, amb diferent sort, ja que en llegir certes cròniques de l’època un arriba a una conclusió precisa de quin va ser la recepció que va tenir: el públic anglès considerava la música jazz com una cosa sorollosa, boja i desconcertant. És probable que això impedís l’enamorament que sí que es produís en altres racons d’Europa, encara que no per això el jazz a Regne Unit va deixar d’existir, ni molt menys.
En els últims 50 anys han sorgit músics de jazz britànics d’una qualitat extraordinària, si bé molts d’ells tenen un tall bastant allunyat dels estils «clàssics», formant part d’una esfera més experimental, fregant el free jazz i el jazz modal. Penso ara mateix en Dave Holland, probablement un dels contrabaixistes més importants per la seua aportació al jazz contemporani. I també en John Surman o en el guitarrista John McLaughlin, líder de la Mahavishnu Orchestra i un dels referents del jazz-fusió o jazz-rock. Com veuen, a les illes es va produir a partir de la dècada dels 60 de la passada centúria una exploració, deconstrucció i mescladissa del jazz transcendental per a entendre el seu estat actual.
Existeixen altres noms més mediàtics i populars, com el de Jamie Cullum, un dels pocs intèrprets de jazz que pot presumir de vendre milions de còpies a tot el món i participar en grans festivals a causa de la seua inclinació cap al power pop. Fent ús de l’argot futbolístic, diríem que Cullum juga en una altra lliga.
En un circuit més modest però el públic del qual és fidel i aprecia com pocs la qualitat abans que la quantitat, podríem nomenar a la cantant Claire Martin. Avui dia, estaríem parlant molt probablement d’una de les més reconegudes, premiades i volgudes, a més de la pròxima protagonista del cicle Auditori Jazz Club que promou l'Institut Valencià de Cultura (IVC) a Castelló.
UNA NOVA CITA
La sala de cambra Manuel Babiloni de l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló rebrà a Martin aquest pròxim dissabte, 25 de maig —a les 20.00 hores—, acompanyada per David Newton en el piano, Jeremy Brown en el contrabaix i Mathew Home en la bateria. I què podem dir d’ella?
Claire Martin va iniciar la seua marxa professional amb tot just 19 anys i dos més tard, amb 21, va debutar en un dels clubs històrics de Londres, el Ronnie Scott’s. Per a aquells que ens considerem amants devots del jazz sabem que el local del Soho londinenc és un d’aquests «temples» que s’ha de visitar per la seua història i pel llistat d’artistes que ha deixat la seua empremta. Martin podria considerar-ho com una segona llar; sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana va tornar a pujar-se a l’escenari del Ronnie Scott’s per a presentar el seu últim i ja aclamat treball Believin’ It, com també farà a Castelló en molt poc de temps.
Amb més de 20 discos en el seu haver-hi, i col·laborant amb músics del calibre de Martin Taylor, John Martyn, Stephane Grappelli o el gran Kenny Barron, per citar alguns, en les seues gairebé tres dècades de trajectòria ha demostrat que la seua veu posseeix el talent i energia de les grans veus, i no contenta amb això, ha compartit tals dots per escenaris de tot el món i participant en projectes de diversa índole amb formacions com The Royal Northern Simphony, The BBC Big band o la BBC Concert Orchestra.
Segons la revista Jazz Times, Claire Martin se situa entre les quatre o cinc millors vocalistes femenines de jazz del planeta. Per a comprovar-ho in situ caldrà acudir al concert que oferirà en l’auditori castellonenc, una actuació que, potser, serveix de preludi per al que ens ofereixi el pròxim Festival Internacional de Jazz de Peníscola.
