Woody Allen té el mateix nombre d’admiradors que de detractors. Per a un servidor és un dels grans retratistes de l’ésser humà, únic pel seu incomparable sentit de l’humor i per una capacitat de crear diàlegs plens d’ironies, matisos, preocupacions, misèries i bogeries. L’esperit de Nova York, el jueu tímid i pallasso, el mestre del cel·luloide, ens ha brindat veritables joies, malgrat que la seva carrera tingui alguns alts i baixos.

Dins de la filmografia d’Allen podria destacar diversos títols. Un d’ells sempre em va causar gran impacte per la manera d’abordar una cosa tan espinosa com són les relacions de parella, tema, d’altra banda, fonamental per a l’actor, guionista i director, ja que totes les seues pel·lícules versen, en certa manera, sobre el amor i el desamor. El film al qual faig referència és Marits i mullers, que va protagonitzar el mateix Woody Allen al costat de Mia Farrow, Sydney Pollack i una Judy Davis en estat de gràcia.

Husbands and wives, títol original de la cinta, aprofundeix d’una manera precisa sobre la fragilitat d’una relació, sobre com una cosa que es creia estable i indestructible pot venir-se a baix en qualsevol moment. Diuen que és una de les pel·lícules més verídiques del cineasta novaiorquès. També ho crec, més tenint en compte l’estil amb que va decidir rodar-la.

Devot confés del cinema d’Ingmar Bergman, Federico Fellini, François Truffaut, Vittorio de Sica, Akira Kurosawa o Jean Renoir, entre d’altres, ha demostrat que és capaç de crear atmosferes molt semblants a aquests autors, com en Interiors, que ell mateix va definir fent broma com “una pel·lícula per europeus”, acostumats a un cinema més profund i complex i fins i tot a un ritme més lent. En Marits i mullers aconsegueix també l’efecte desitjat, que no és altre que retratar la feblesa de les relacions de parella com feia esment anteriorment, i ho fa gràcies a rodar la cinta íntegrament càmera en mà, emulant al cinema verité francès dels anys 60, i alternant l’acció amb els testimonis dels protagonistes a manera de fals documental, la qual cosa provoca que tot obtingui major veracitat, major realisme. Un es creu les declaracions que cada un dels personatges ofereix davant la càmera. Així mateix, i tornant a aquest estil improvisat de gravació filmat per Carlo Di Palma, Allen aconsegueix contagiar l’espectador una sensació d’ansietat flotant i pèrdua definitiva de tota seguretat, seguretat que també s’esfuma entre els protagonistes que entren i surten del pla tot el temps . Dit d’una altra manera, el director ens converteix en autèntics voyeur traspassant qualsevol frontera perquè observem a primera línia de foc els veritables problemes d’un matrimoni “real”.

EN EL TEATRE // Àlex Rigola ha sabut traspassar aquest “esperit voyeur” de la gran pantalla a l’escena teatral amb la seua adaptació d’aquest guió original que va estar nominat als premis Oscar de Hollywood i que va aconseguir el Bafta britànic. Per això ha calgut una singular presentació; de fet, com el mateix Rigola explica, “vam presentar un espai en el qual hi ha poques diferències entre el destinat al públic i el d’actuació, així es té l’oportunitat d’entrar en les vides d’aquests personatges, i fer-ho sense pudor”. Així, actors i públic es barregen fins al punt de convertir-se aquests últims en part fonamental de l’obra, ja que “serveixen a manera de psicoterapeutes dels personatges”. I és que Marits i mullers és, a grans trets, “una sessió de psicoteràpia d’unes persones que viuen en parella, que conviuen en parella”, com bé explica Rigola, que assegura al mateix temps que aquesta peça és “un melodrama que posa damunt de la taula coses que probablement no volem que ens reconeguin, coses que sabem però que ni tan sols les vam debatre amb els amics més propers”.

Igual que fes Woody Allen, Àlex Rigola realitza amb aquest text “una dissecció molt forta sobre el que són les relacions de parella”. I tot comença quan Andreu, escriptor i professor de literatura, i la seua dona Mònica, que treballa en una revista d’art, no poden creure que els seus millors amics, Sandra i Joan, aparentment una parella perfecta, hagin decidit separar-se. A partir d’aquesta notícia, la parella comença a plantejar-se si el seu matrimoni es basa en una relació realment sòlida.

Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel i Sandra Monclús seran els encarregats de donar vida a aquestes parelles trencades, perdudes, confoses, acompanyats també per Lluís Villanueva i Mar Ulldemolins. Tots ells faran de l’Auditori Municipal Músic Rafael Beltrán Moner de Vila-real un centre de teràpia conjunta per desgranar el talent d’aquest geni anomenat Woody Allen. La cita obligada per gaudir d’aquesta producció serà el 9 d’abril.